Del 14 de juliol de 1789 al 18 de juliol de 1936: cent-quaranta-set anys separen dos esdeveniments que han determinat el futur de França i Espanya. De l'inici d'una il—lusió (la Revolució Francesa) a la consumació d'una traïció (l'Alçament militar contra la República Espanyola). Dues dates distanciades hui per un istme de 4 dies que evoque, no com a complement, sinó com a contraposició. A França expira l'absolutisme i germina la divisa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat; a Espanya s'inicia la Guerra Civil i, derrotada la República, comença la dictadura. Del primer esdeveniment queden poques coses per saber; del segon en queden moltes per oblidar.
D'aquelles noces aquests bescuits: França hui és una República laica i, malgrat les contradiccions, una democràcia moderna. Espanya, en canvi, és una Monarquia amb olor de sagristia on la inviolabilitat del Rei és un vestigi de l'Absolutisme i la frase "tots som iguals davant la llei" no és un emblema, sinó un acudit. Del "Hui no ha passat res" que el rei de França Lluis XVI escrivia al seu diari el mateix dia de l'assalt a la Bastilla, naix la versió contemporània "Ho sent molt... no tornarà a passar" de Joan Carles I després del viatge a Botswana. Canvien els temps i els Borbons, però la incapacitat de mesurar les conseqüències dels propis actes es conserva. I fins i tot s'hereta seguint la dita autòctona "en un cau de conills, lo que fan els pares, fan els fills". Però per a parlar d'això se m'ha fet tard. En parlaré un altre dia.
La Revolució francesa donà veu al poble (això que ara se'n diu "ciutadania"), abolí el poder heretat genèticament, l'obligació de mantenir un rei (descendència i ascendència incloses) i suportar frivolitats com la de la reina Maria Antonieta quan, informada que el poble no tenia pa, contestà amb sorna: "que mengen pastissos". Si fa no fa com Felip VI; de "tour" per les Espanyes lluint cotxe de mig milió d'euros i buscant l'aplaudiment dels súbdits condemnats a l'atur per la Covid-19.
