El 16 d'octubre del 2017 entraven a la presó de Soto del Real a Madrid els dos Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, enviats allà per la Justicia espanyola arran de les investigacions que duia endavant el jutge Llarena pels fets del 27 de Setembre davant la seu de la Conselleria d'Economia i, també, pel seu paper en l'organització del referèndum anunciat pel primer d'Octubre d'aquell mateix any. Els van enviar a presó provisional sense fiança, i des d'aquell dia han passat ja 1.003 dies dormint a diverses presons, primer sense condemna i ara ja condemnats en un judici al Tribunal Suprem en el transcurs del qual es van produir algunes alteracions de la praxis jurídica habitual, i més d'un testimoni fals demostrat pels vídeos dels fets, on el que mostren les imatges i el que afirmen els que testificaven, generalment membres de les forces policials, no coincidien. Una condemna que ja han qüestionat organismes internacionals com Amnistia Internacional i l'ONU.

En aquells moments tant Jordi Sánchez com Jordi Cuiixart presidien dues organitzacions ciutadanes, l'Assemblea i Ommiun Cultural, amb milers de socis que, junt amb milers de demòcrates de tot el món, consideren que els dos Jordis han estat condemnats per la seua defensa de drets democràtics i per les seues idees, i, per tant,, son presos polítics, segrestats per un Estat on la democràcia camina dificultosament, està coixa. I les proves d'aquesta democràcia disminuïda cada dia en son més visibles. Un Estat on els seus integrants han permés durant anys la corrupció, fins i tot, com ara ha eixit a la llum, la del mateix Cap d'Estat, sense voler esbrinar res del que ha passat, mentre al Parlament la majoria de polítics fa la viu viu, té a les seues mateixes arrels una forta mancança democràtica. Un Estat on complir les promeses electoral i posar urnes facilitant que el poble puga decidir el què vol ser i on vol estar, està penat amb molts anys de presó mentre els polítics corruptes i els seus corruptors son indultats,

Son ja 1.003 nits dormint amb la fredor i en la soledat d'una cel—la, 1.003 nits lluny de la família i els amics, 1.003 dies sense veure créixer els fills, 1.003 jornades escoltant el soroll de les portes dels passadissos i la cel—la quan es tanquen per deixar el món aïllat i llunya dels que allà es queden. 1003 dies amunt i avall pel patí de la presó. 1003 dies anant al menjador comunal. 1003 dies amb les comunicacions telefòniques i personals amb les famílies controlades. 1.003 nits pensant com es d'injusta la Justicia espanyola que els ha condemnat per sedició, quan ells van ser els qui van desconvocar la gent que estava aquell dia a les portes d'Economia. Ells van enviar la gent a casa, i per això els van acusar d'uns delictes que mai han comés. La seua forta condemna va ser un avís pel sobiranisme, si algú se n'ix de la fila el color verd de la Guàrdia Civil, el blau fosc de la policia nacional i el negre de les togues dels jutges cauran sobre ell de manera inexorable. Es la seua estratègia, la de la por.

I ara, com en un mal somni de la mà de la Fiscalia, arriba la torna, afegida a la pena, com abans es feia amb el pes. Quan, per llei, els pertoquen certs beneficis penitenciaris, els fiscals, cos piramidal que obeïx al Govern, com va dir Pedro Sánchez, s'oposen a aquest beneficis perquè consideren que, després de1.003 dies, no estan rehabilitats ni penedits. No es per res però això de la rehabilitació ideològica dels condemnats em recorda temps passats, temps amb pudor a naftalina i franquisme. Tot això en ple segle XXI.