Si, ja en són més de vint les dones assassinades per les seues parelles o exparelles en el que portem d'any. Són xifres que no sols són terribles, també assenyalen el llarg camí que encara ens queda per a evitar tant de dolor i tanta ràbia. I ahí, el paper de l'educació ha de ser clau.

Però quan parle d'educació no em referisc sols a la reglada siga obligatòria o no. Em referisc també a les famílies que sembla que, de vegades, s'obliden del seu paper. I el seu paper no és sols de cuidar a les criatures, els han de transmetre valors com la tolerància o el respecte davant les seues companyes i amigues. Han d'entendre que elles són iguals i, per tant des d'edats ben primerenques han de saber que la violència no comporta res positiu.

I d'ahí que s'hagen de teixir complicitats entre l'escola i les famílies per evitar comportaments violents a tots els àmbits. Però sembla que aquestes complicitats ara estan trencades, perquè el diàleg és molt fluix i de vegades massa poc conciliador.

En un any tan estrany com aquest per a les diferents convivències, hauríem de reflexionar, com a societat, per veure el grau de responsabilitat que cadascú de nosaltres en evitar no sols rebrots de la COVID-19, que també, si no més bé en com evitar que les dones continuen sent assassinades per ser dones i les criatures per voler matar en vida a les seues mares. No podem mirar cap a un altre cantó i molts menys ara, quan des del Ministeri d'Igualtat, que hauria de vetllar per una vida digna i lliure de violències masclistes de tota classe, s'està més pendent de legislar per tal d'esborrar a les dones com a objectes polítics específics, per ser, precisament les víctimes de les violències masclistes. I ho som, no ho oblidem, per ser dones amb totes les lletres. I no altra cosa com volen acabar definint-nos. No som éssers amb vulva, o éssers gestants o cap ximpleria d'aquesta mena. Som DONES i ens assassinen per ser DONES.

No són bones notícies per a més de la meitat de la població mundial. Ni els assassinats de les dones a mans de malnascuts emparats per una justícia encara molt patriarcalista, per costums, o per justificacions socials a través de mites encara vigents. Ni la pretesa legislació que vol traure endavant el Ministeri d'Igualtat que ho acabaran pagant i no sols amb vots.

Estem en moments complicats, però no cal perdre l'horitzó que és permetre que les dones gaudim d'una vida digna i lliure de tota classe de violències masclistes des de ben menudes i, per tant gaudir d'una llibertat plena i sense pors, ni crits, ni a terribles conseqüències derivades de l'exercici de la nostra llibertat.

En aquest sentit, tot el món ha d'arrimar el muscle per tal d'evitar cap maltractament i molt més per estalviar sofriments i, en última instància, els assassinats de les dones per ser dones.