La política fa tant de temps que supera la ficció que ara la realitat és que els periodistes es presenten com a líders polítics. Que l'exdirector de Libération haja creat un nou moviment per reactivar l'espai polític progressista francés amb el suport d'un centenar d'intel·lectuals, em provoca una tranquil·litat suprema. Arriba tard, perquè els valencians fa anys que sabien que en la vorera conservadora qui marcava el pas era l'ama del gosset Bogart. Sense ella i la seua fàbrica provinciana no s'entén el país de final de segle. El problema està que molts dels que se suposa estaven enfront i en defensa de l'ofici pur han esdevingut en còpies impures.
Alabe la valentia del periodista Laurent Joffrin, que després d'abandonar la direcció del diari d'esquerres llance una iniciativa que pretén «contribuir a la refundació d'una esquerra realista, reformista, però una esquerra també de transformació social, una esquerra que afronte els reptes de hui i que torne l'esperança d'un món millor». Tal qual.
Els qui ens hem educat en un periodisme honest, on sols preteníem controlar al poder, fora qui fora, ens avergonyim que el tal Joffrin vulga ser ara el baron noir de la política francesa. No em sorprén perquè la llista de joffrins valencians disposats a fer el mateix seria excessiva. Temps roïns per la lírica, segur, però alguna autocrítica ha de fer un gremi entregat al poder, sobretot els aplaudidors botànics, una espècie endògena que supera en decibels qualsevol conjunció de periodisme europeu. Com per raons laborals he conegut l'oasi català, puc dir que anem pel camí de superar-lo. I em dol. Perquè els que vam treballar des de la integritat per deixar al descobert aquell primitiu fake dels vuitanta, ens trobem en un desert desconegut, on opinadors de tot condició i pelatge lluiten a la desesperada per ser els primers màrtirs hagiogràfics.
És curiós que el periodista francés avengut ara en polític defense la idea d'un moviment «ciutadà» contra l'esquerra clàssica «que dóna llissons però no governa». I que damunt batege el seu projecte com les engagé.e.s (els compromesos). En canvi, la seua iniciativa té el suport d'un centenar de prestigiosos intel·lectuals.
Ja em perdonaran, però els valencians fa anys que tenim més propagandistes que intel·lectuals, una paraula a la qual encara li guarde respecte. Però sense maldat, després d'un quinquenni botànic -un concepte que cotitza a la baixa-, seria incapaç d'esmentar qui amb un gra d'autocrítica ha estat capaç de dir als actuals governants que han perdut el nord. Tot són flors i violes i despatxos plens. Els assessors ja no lligen, només miren sèries.
