Un company periodista explicava l'altre dia l'anormal situació que havia viscut feia poc amb els seus fills, als quals va decidir comboiar en l'atrevida i arriscada acció d'anar al cinema en esta rara època de nova normalitat. Si els avions s'omplin amb turistes, les terrasses estan a vessar i les platges estan plenes de persones, tovalloles i para-sols, quin problema podia plantejar que els dos menuts gaudiren d'una vesprada de cultura en estos temps incerts? Durant tot este episodi pandèmic, els menors han patit i molt: sense escola, quasi sense poder veure els seus amics, sense poder tocar-se o jugar durant molt de temps i, a més a més, sent assenyalats com als més perillosos «vectors de contagi», recordeu.

En fi, que el meu company, com jo i supose que molts de vosaltres, va pensar que no hi hauria cap obstacle. Doncs sí que n'hi havia: al cinema, els van separar. El pare en un seient i, a dos cadires de distància, els seus fills de 3 i 6 anys. Com ho llegiu. Es veu que podem seure junts al metro, al bus o a un bar però no podem seure junts ni al cinema, ni al teatre.

Hi ha moltes coses d'esta nova normalitat que no m'acaben de convéncer. En absolut. No em convenç, per exemple, perquè després d'haver aconseguit arrelar la idea que la sanitat pública que tenim és la millor opció per a tots, per efectiva, universal i per la seua qualitat professional, ara ens trobem amb mil entrebancs per a accedir a la nostra sanitat més propera: la dels centres de salut. És un clam el que està passant allà. Supose que els sindicats i la Conselleria saben per què està passant el que està passant, però a l'usuari li costa, i molt. Perquè ara que tot està obert; que, a diferència de març „quan no estàvem preparats per a la pandèmia en cap cas„, la xarxa sanitària compta amb totes les garanties de protecció, és difícil entendre per què els centres de salut no ho estan, o ho estan a mig gas. Atendre exclusivament per telèfon en molts casos i derivar els malalts als hospitals no és el que els ciutadans necessitem en estos moments ni pense que siga el més adequat.

De segur que hi ha persones expertes que poden argumentar-me el contrari, però, ara, quan quasi tothom s'ha incorporat al seu lloc de treball (alguns, com els sanitaris dels hospitals, no van deixar-lo mai, exposats al virus, igual que els treballadors dels supermercats, transportistes o netejadors de la via publica), algú em pot explicar què està passant als centres de salut on els iaios fan cua a ple sol al carrer, la gent s'amuntega a la porta i hi ha llocs on el telèfon sona sense que mai ningú l'agafe? Si el primer front no funciona, preparem-nos per a un altre col·lapse hospitalari. Lamentablement.