Més de 830.000 llars a tot l'estat espanyol poden ser potencialment beneficiaries de l'Ingrés Mínim Vital (IMV), llars en les que viuen 2'2 milions de persones, la meitat menors, segons el Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Queden fora d'aquest IMV aquelles persones que no tinguen almenys 1 any de residència legal i efectiva excepte en situacions de violència de gènere, tracta i explotació sexual. Important anotació per als que auguren per ignorància o mala intenció, un efecte crida a la immigració il—legal.
Tot i ser necessari aquest IMV no arribarà a cobrir les necessitats que ja teníem i les nou vingudes, donat que a l'Estat Espanyol i amb dades de 2019 ja teníem 2'6 milions de persones en pobresa severa i 10 milions de persones en risc de pobresa i exclusió, segons la Xarxa Europea contra la Pobresa i l'Exclusió (EAPN). Com popularment diem, no ens arribarà ni a les soles de les sabates.
Hem hagut de patir i encara patim una calamitat sanitària d'abast mundial per a que els governants sistèmics del color que siguen, s'adonaren o no pogueren amagar que el sistema de prestacions socials per a persones necessitades és del tot insuficient, - i més encara des de les retallades socials de la darrera dècada- amb diferents graus de cobertura i de protecció en funció de la pertinença geogràfica i del disseny que li han volgut donar els partits polítics de torn de cada CCAA.
Açò ja portava anys denunciant-se des de la societat civil, el sindicalisme compromès i els col—lectius professionals del món social, tot i que poques vegades han estat escoltades. Segons la Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales les diferències son tantes que a Euskadi reben la Renda Garantida d'Ingressos 3 de cada 4 persones que viuen baix el llindar de la pobresa, mentre que al conjunt de l'Estat Espanyol únicament reben una renda mínima d'inserció (amb diferents denominacions) 8 de cada 100 persones en la mateixa situació. Si a Euskadi ja és injusta - ja que no es cobreix el 100% - a la resta no hi ha ni per a començar. Un veritable drama social!
L'impacte econòmic de la COVID-19 ha castigat majoritàriament a les dones i les persones joves menors de 35 anys, ja que són les més sobrerepresentades en els sectors més afectats per la crisi com l'hostaleria, el comerç i les activitats artístiques o recreatives; estos sectors els ocupen el 44% de les dones i el 48% de joves segons l'Informe Anual del Banc d'Espanya (2020). Podem dir que la pandèmia sí entén de vulnerabilitats de classe i de gènere.
El mercat laboral, funcionant amb criteris empresarials, ha mostrat la seua vulnerabilitat, amb 1'4 milions de treballadores i treballadors afectades pels ERTOS i una taxa de temporalitat del 25'2% de mitjana, front al 13'9 % de la Unió Europea.
Com era de suposar aquest impacte no ha estat igual a tota Europa sent els més mal parats els països del sud que tenen més ocupació precaritzada en activitats com el turisme i els serveis a persones (sectors que han hagut de tancar i confinar-se) mentre que el centre i el nord d'Europa han pogut treballar o teletreballar en els seus sectors productius forts. L'Estat Espanyol és de tota Europa qui té major percentatge d'activitat que ha tancat, concretament el 14'2% mentre que la mitjana d'Europa ha estat el 7'8% segons l'Observatori Social La Caixa (2020).
Caritas s'està veient desbordada en incrementar-se en un 57% el nombre de persones necessitades ateses, i els serveis socials municipals rebran possiblement a finals d'any uns 10 milions de persones, ja que abans de la pandèmia n'atenien 6 milions.
Però no tot és patiment. Mentre tot açò ocorreix la proporció dels ingressos de les classes altes ha augmentat als darrers anys passant del 35'9% (2006) a 39'9% en 2015. L'elit més rica (les grans fortunes), ha augmentat la seua quota d'ingressos de l' 11'6% (2003) al 15'5% (2015).
Trobem la paradoxa que l'1% de la població més rica de l'Estat Espanyol obté més ingressos que el 50% de la població més pobra, que ha vist reduïts els seus ingressos fins el 14'6% (2015). Per tant les desigualtats a l'Estat Espanyol han anat augmentant a causa de que els ingressos s'han concentrat en unes poques mans fruit dels rendiments de capital que s'aprofiten de totes les retallades de drets socials a la majoria treballadora. Es l'estat on més s'ha intensificat aquesta acumulació d'ingressos i la desigualtat social.
Tot i això sembla que el més preocupant per alguns governants siga controlar el possible frau en el cobrament de l'IMV. En aquesta conjuntura malbaratar 500 euros en mans de persones necessitades pot ser més decisiu que el fet que les grans fortunes no paguen impostos.
Per a superar aquesta penosa situació, des de la solidària Unió Europea s'acorden uns paquets d'ajudes i inversions condicionant a l'Estat Espanyol i altres estats del sud a comprometre's a fer determinades polítiques al gust dels neoliberals del nord. És molt preocupant que una vegada i una altra s'exigisca «reforma de les pensions» i més «reformes laborals» que sempre vol dir, rebaixa de les pensions i reducció de drets laborals. Podem començar a tremolar doncs, si la reconstrucció es pretén fer sense els pilars mestres de la política social i sense el fonaments dels drets laborals. Una reconstrucció en l'aire.
Si ens oblidem que vivim en societats amb interessos contraposats, pot semblar que les lliçons de la COVID-19 sobre les polítiques austericides no les han pogut aprovar. Imagine que un govern progressista optarà per reforçar els serveis públics i donar prioritat al benestar social de les persones, l'educació, la sanitat, l'habitatge, la seguretat social, els serveis socials, les cures a les persones, la conciliació, l'ecologia... que com hem vist durant aquesta crisi son els imprescindibles per al manteniment de la vida.
El moment del «quina mala sort hem tengut amb aquesta crisi» ja ha passat i ja no es sosté. Malgrat que esta crisi sanitària concreta no ha tengut causes polítiques (directes no, però derivades sí), la resposta que donem a partir d'ara sí serà política i pot ser a favor de les persones o contra nosaltres.
