Malgrat que el maleït virus ha pogut traure solemnitat a la firma del protocol de creació de la "Fundació Raimon i Annalisa Comunitat Valenciana" la solemnitat oficial ha estat present amb la presència del President Ximo Puig, el Ministre de Cultura del Govern d'Espanya, el President de la Diputació de València i l'alcalde de Xàtiva, el poble on va nàixer el cantant i on, finalment, després de la desaparició del PP, els mèrits de Raimon han estat reconeguts de manera oficial, perquè la gent, el poble, sempre ha mirat Raimon amb admiració, respecte i agraïment per passejar el nom de Xàtiva arran del món. Raimon, junt amb Annalisa, ha volgut que, amb el pas del temps, es queden al seu poble els seus llibres, els quadres de pintors com Tàpìes o Miró, que més d'una vegada han estat portada dels seus elapes, i tants records que viatjaran des d'aquell carrer Maragall de la cançó "Com un puny" fins Xàtiva.
Fa uns dies s'han complit cinquanta anys que Raimon i jo erem asseguts a la cafeteria de l'hotel Reina Victòria a València parlant del recital que, junt amb Basca, Al Tall i Els 4 Z farien al camp de futbol del Llevant. Era la segona vegada que l'entrevistava, la primera fou per la revista GORG, ara era per QUATRE, el suplement de la revista DOS Y DOS. Raimon ja era molt conegut tant a casa com internacionalment, però estic segur que en cap moment li va passar pel cap tot el que ha viscut al llarg dels cinquanta anys que han passat des d'aquell 3 de Juliol, que el camp de futbol va ser un esclat de llibertat i banderes, totes dues coses prohibides per una dictadura que encara s'aferrava per no marxar.
Una de les últimes vegades que ens vam trobar va ser a l'Ateneu al carrer Canuda de Barcelona. Presentava el seu disc "Rellotge d'emocions", i en ell, com en altres, un tema dedicat a la nostra terra, "He passejat per València sol". Des d'aquella "Cançó de la mare" que ens parlava del seu carrer Blanc fins a aquesta en què caminant pel carrer de la Pau recorda diversos "homenots" del País Valencià son moltes les cançons on el xativí, al llarg de la seua carrera, ha posat en solfa el País i la terra. La meua generació, més o menys la de Raimon, la dels nens que no volíem menjar el pà negre, la dels xiquets que teníem un avi o un pare empresonat i algun tiet afusellat a les tàpies de Paterna, la generació a la que ens van negar la llengua i el coneiximent de la nostra història som una generació que deguem a Raimon que ens retornara la veu, que empentats per ell buscarem els versos d'Ausias March i altres clàssics, i que ens fes cridar ben fort que "nosaltres no som d'eixe mòn" mentre déiem no al que ens oferien. Per tot això crec que hem de donar les gràcies a Raimon que, a molts, ens va obrir els ulls vers un món i un País Valencià que ens amagaven.
Ara Raimon ve a sa casa, a Xàtiva, si a Barcelona diuen allò de "Roda el món i torna al Born" els xativins poden ben dir que el seu paisà ha rodat el món, literalment, i ha tornat a Xàtiva per ofrenar al seu poble, el del carrer Blanc on fa ja molts anys va deixar la mare, una part d'ell i d'Annalisa, la seva eterna acompanyant durant tants i tants anys. Sols una cosa em grinyola, i es el nom de la Fundació, em sembla un afegitó això de "Comunitat Valenciana", tal vegada seria més escaient País Valencià. No ho sé, ells sabran el perquè.
