segur que la majoria de vostés han jugat alguna vegada a la «gallineta cega», en què un/a dels participants procura, amb els ulls tapats, agafar-ne un/a altre/a i endevinar qui és. Encara no fa massa anys, era un joc de carrer ben popular que, tanmateix, és probable que la vasta oferta televisiva -primer- i les videoconsoles i internet -després- hagen deixat en estat posttraumàtic, ja que fa diversos lustres que no veig cap persona practicar-lo.
Doncs, pel que sembla, segle i mig enrere la gallineta cega no sols servia perquè la xicalla passara les hores de lleure d'una manera distreta, sinó també perquè hom portara a terme desafiaments i travesses amb finalitat lucrativa. Així, en el número del diari «La Opinión» corresponent al 13 de desembre de 1865 he llegit una notícia en la qual s'explica que, «en la plaza de San Francisco» de la ciutat de València -a la banda nord de l'actual plaça de l'Ajuntament-, un periodista es va trobar amb «un hombre con los ojos muy bien vendados, seguido de una turbamulta que, silenciosa, contemplaba el incierto y vacilante paso del prójimo en cuestión».
Segons assegurava el reporter, es tractava d'una aposta, per la qual «el impertérrito ciego voluntario» -que havia iniciat la seua ruta a Montolivet- «venía atravesando senderos y acequias, por la huerta de Ruzafa [...], y debía llegar hasta el llamado Portal de Valldigna». Google Maps indica que, entre el carrer de la Senyera, a Montolivet, i el Portal de la Valldigna, al barri del Carme, hi ha 2,8 Km. Una distància gens menyspreable, si provem de recórrer-la amb els ulls embenats. Perquè segur que l'home no entropessà amb cap semàfor ni bol·lard. Però, de marges i canyars, degué encontrar-ne una caterva.
El redactor concloïa que «no sabemos si el ciudadano llegaría al término de su viaje, aunque creemos que sí, a juzgar por la impavidez con que hacia él se dirigía». I perquè la recompensa económica que l'esperava, diguem-ho tot, era de 160 rals, el que actualment vindrien a ser uns 900 euros.
En fi, ja sabem que, de gent avorrida, se'n troba a totes les èpoques i llocs. I d'agosarada, també. Amb tot, el que més crida l'atenció de l'escrit no és l'atreviment del subjecte -que, a la fi, tenia un objectiu crematístic-, sinó la turbamulta que el seguia expectant i silenciosa; desitjosa, potser, de veure com aquell bon home donava un mal pas i queia de morros dins d'una séquia. I és que, de desfaenats i morbosos, també n'hi ha hagut sempre.
