Enric, amic, aquest estiu del 2020 estarà per sempre marcat en les vides dels que ens quedem aquí, els teus amics, que erem molts, no oblidarem mai les primeres hores del primer dissabte d'Agost quan per la xarxa va començar a córrer la noticia de la teua mort. No vaig poder anar al teu acomiadament, soc lluny de València, eixa València somniada que em vas ensenyar a estimar. Per això t'escric aquesta lletra de comiat on vull recordar algunes de les coses que hem viscut junts, sempre defensant el nostre País Valencià i la nostra maltractada llengua, aleshores i ara.

La nostra amistat ve de fa molts anys. A Benimaclet, el poble de la meua infantesa i joventut, a finals dels anys 60 un grup de joves havíem fet una setmana cultural a un local regentat per antigalles falangistes.Erem inconscients i joves Algú, crec que era Cuenca, aleshores estudiant d'Agronomia, ens va parlar d'una tertúlia en la que gent amb les nostres idees es reunia per petar la xerrada sobre temes diversos, però, especialment, per parlar de la problemàtica de la llengua i el País. I allà que vaig anar, Des d'aleshores vaig ser un assidu de la "teua" tertúlia, que era la de tots.

Escoltar-te era un plaer, malgrat aquella teua manera especial de parlar, volies dir tantes coses que parlaves molt ràpid i de vegades era difícil entendre el que ens deies. Allà vaig fer altres amics i conéixer molta més gent. I des d'aquella tertúlia Mira em va proposar escriure a Gorg, d'això ja ha fet mig segle. Podria dir que gràcies a tu i a la tertúlia encara estic fent el que més m'agrada, escriure. De la teua mà vaig conèixer Vicent Ventura, Paco Dàvila i la seva llibreria, Josep Iborra, Amadeu Fabregat, , Rafa Ventura Melià, Rafa Sena, Josep Guia, Maria Conca, Vicent Arnau i tants noms que volíem canviar el món, començant pel País Valencià.

Recorde ara, quantes nits amb el meu vell 850 anàvem a Sueca a veure Joan Fuster. Tu eras el seu proveïdor del whisky que ell, amablement, ens oferia quan anàvem a fer tertúlia a sa casa, per mi un santuari. Un dia em vas dir que calia fer una homenatge a Fuster i vas inventar-te el Premi d'Assaig Joan Fuster. Tu i jo vam demanar permís a Fuster i ens vam encarregar de tot, de recollir els diners, de buscar el jurat i de barallar-nos amb l'Administració, que ens posava totes les traves possibles. Ens faltava un aixopluc legal per dur endavant el tema però immediatament tinguérem l'ajuda de Valerià Miralles des de la seua llibreria Concret. Finalment, la tardor del 72, en un sopar al Micalet vam reunir més de 200 persones per entregar aquell primer premi Joan Fuster. Després ja passàrem la feina a Eliseu Climent. amb més capacitat i logística per dur endavant aquella tasca.

En assabentar-me de la teua mort he tret del calaix una foto que ens ferem fa 33 anys a Gernika, al peu de l'arbre, tòtem i ensenya del poble basc. Vam anar allà per estar presents a l'Aberri Eguna de Herri Batasuna. Ens divertirem, menjarem molt bé i ferem país, perquè tu, allà on anaves sempre feies País, aixi, amb majúscules. Ara, segur que allà on sigues estaràs ja preparant una xerrada o un aplec o una associació cultural. I, com en els últims anys, amb el teu bastó i el barret. Tot un "dandi" de l'Horta. No oblidaré mai unes paraules que em digueres quan per fer política podíem acabar a la presó, em vas dir "els qui no tenim res sols podem perdre la dignitat, i eixa no l'hem de perdre mai". Adèu, amic, em queda tant per dir-te.