Com sabem, el bitxo assassí continua entre nosaltres, malgrat que últimament i per part d'alguna gent, s'estiga frivolitzant amb la pandèmia i, potser per això estiguen havent-hi brots per molts llocs. Però la pandèmia de la qual volia parlar hui és una altra, no és la sanitària. Es tracta de les violències verbals que es donen en cada plenari del Congrés. Una violència que avergonyeix a qui té curiositat política per saber que passa a casa nostra en aquests temps tan rars.
La mentida i l'insult s'han instal·lat a l'hemicicle i fora d'ell. La dreta i la ultradreta, cada dia més ultramuntana, han fet de l'insult, de les mentides la seua arma quotidiana per tal de desgastar a un govern legítim que treballa sense descans per tal d'eixir del toll on ens ha dut la pandèmia sanitària.
Les agressions verbals i fins i tot no verbals van parelles dels èxits o acords que el Govern va aconseguint, malgrat les errades, que també n'hi ha hagut.
Al llarg de les negociacions europees, Pablo Casado no va poder fer més el ridícul intentant boicotejar que a l'Estat espanyol aplegaren uns diners amb unes determinades condicions per la reconstrucció. El del partit ultradretà planteja en l'última sessió de control abans de les vacances una moció de censura contra el Govern legítim per a setembre, sabent que la perdrà, però mentre alguns mitjans de comunicació afins li ballen l'aigua, continuarà donant espectacle, que és el que fan. Perquè política no saben fer-ne.
Per a fer política s'ha de tindre cintura ampla, paciència, tolerància i voluntat d'acordar sabent que en cada acord, totes les parts han de cedir. I això els ultradretans no ho saben fer, perquè el que pretenen és imposar el seu pensament com a pensament únic on no calguen negociacions ni res semblant.
Així les coses, i com deia abans, la pandèmia dels crits, mentides i insults continua present cada dia. I la noble tasca de fer política per a millorar la vida de les persones, passa a ser, gràcies a aquestes formes, alguna cosa grollera que desincentiva a la gent a seguir-la i veure que s'està fent pel conjunt de la ciutadania.
A la Conferència de presidents hi va faltar Quim Torra que és una contradicció amb potes. Al final hi va anar Íñigo Urkullu i, segons tinc entés, es van ficar les bases per a un treball conjunt en forma de cogovernança per al repartiment dels fons econòmics que han d'aplegar d'Europa per a la reconstrucció després de la desfeta per la covid-19.
Això, amb totes les errades que es vulga, és fer política constructiva, és compartir els problemes, però també les possibles solucions. És escoltar la contrapart i veure si es poden sumar propostes. Mentre que escridassar, insultar, mentir sabent que s'està mentint, buscar titulars mediàtics sense aportar res més, és embrutar la política de veritat i allunyar-nos a la ciutadania de les urnes i de les creences en els discursos que, quan apleguen les campanyes electorals, ens volen fer creure.
I sí, la pandèmia sanitària continua entre nosaltres, però l'altra, la interessada en desgastar al Govern legítim, també s'està consolidant i sembla que també ha vingut per a quedar-se. Quina llàstima i també quina pena.
