Llegíem recentment en el diari Levante-EMV els laments d'Ismael Sáez, secretari general autonòmic d'un dels dos agents socials majoritaris, referent a l'incompliment per la Generalitat Valenciana de la Llei de Responsabilitat Social que, per la tenaç insistència d'aquests reconeguts agents socials, inclou en el seu articulat el requisit que les plantilles de les subcontractes dels hospitals siguen subrogades quan es convoquen subhastes per a la renovació de les pertinents subcontractacions. Sembla -segons reconeix el propi dirigent sindical majoritari- que la insistència no va ser tan 'a cara de gos' com per a deixar lligat el reglament que obligue a complir tal requisit que, almenys, garantiria la continuïtat com a subcontractats d'aquests 175 empleats en sis hospitals valencians.

Si ens limitem a prendre en consideració solament aquestes informacions puntuals i parcials, el més natural és que compartim les queixes i fins als arguments d'UGT i CC OO quan denuncien educadament que governs i patronal retallen drets i salaris, sense voler pactar-los primer amb els qui semblen ser els únics interlocutors autoritzats a pensar, decidir i signar en nom de tota la classe treballadora€ a pesar que l'afiliació de tots dos sindicats a penes supera el 10 % del personal assalariat i que les assemblees obreres sobiranes fa anys que són cosa del record.

Posats a dubtar de com és possible que en serveis a la ciutadania tan essencials com la sanitat i l'educació es donen tants casos de presència d'empreses privades gestionant importants tasques d'hospitals i centres d'ensenyament públics, haurem de concloure que al llarg dels últims quaranta anys s'han hagut d'anar modificant les normes legals que abans impedien la presència de subcontractes en l'àmbit de l'Administració pública i la limitaven enormement en el sector privat.

I si aqueixos canvis a pitjor s'han introduït en la nostra legislació laboral és evident que els dos sindicats als quals s'atorga l'exclusivitat de la representació social alguna cosa hauran de veure en aquest procés; o bé han assumit i pactat aqueixes modificacions, o s'han limitat a deixar fer a govern i patronal, a canvi de continuar gaudint de la seua privilegiada presència en les institucions i en els mitjans de comunicació.

És ja habitual que des de les direccions dels dos sindicats citats es facen declaracions -la cosa no passa de les declaracions- denunciant les alarmants dades de l'atur, de la temporalitat, de la precarietat, de la sinistralitat laboral, com si aqueixos quadres que tan bé retraten les reculades de la classe treballadora foren culpa exclusiva de la part dolenta de la patronal (sembla que ells coneixen un sector bo) i dels governs de dretes (per al sindicalisme 'progre' les reformes i retallades del PSOE no compten) obviant sempre el seu important paper en la negociació de les reformes i el gran valor simbòlic de la seua signatura en la majoria d'aquestes retallades socials.

Caldrà entendre que si CC OO i UGT, per fi, ja reconeixen el perniciós llegat d'aquesta llarga etapa del diàleg social, encara els falta el més impotent: lamentar la seua participació, demanar la derogació de totes aquestes reformes i apostar per la via de la lluita sindical, renunciant a l'esgotat model del consens i el bon rotllo amb els ens que tenim davant, no al costat com s'ha vingut insinuant.