Quan escric aquestes línies fa una setmana que el rei emérit -o cal dir ja demérit?- va entonar el «adiós mi España querida» que el segle passat cantava Juanito Valderrama, amb la diferència que l'emigrant que entonava aquell adéu deixava el seu estimat país empentat per la fam i la falta de feina, mentre qui durant més de quaranta anys ha estat el cap de l'Estat espanyol marxava a unes vacances pagades, i molt ben pagades, fins i tot els escoltes li eixen de franc i, segurament, tampoc pagarà el querosé que gaste l'avió en el que sembla estar pegant voltes pel món. De Sanxenxo a Vigo, de Vigo a Abu Dabi, i d'allà, son les últimes noticies, a Nova Zelanda, que ara es època de regates de velers, i tots sabem com d'afeccionat a aquestes coses, a més a més de perseguir elefants i senyores, ha estat durant tota la vida el rei que Franco ens va encolomar, i que acceptaren els espanyols per la porta de darrera de la Constitució.

Però la veritat es que, quan escric, acompanyat per la música de Telemann, ningú sap realment a quina part del món es troba enfonsat en el seu dolce far niente aquest rei que tan simpàtic semblava als espanyols, sempre rient, sempre afable, sempre ple d'anècdotes divertides que ja es preocupaven d'esbombar des de la Zarzuela usant com amplificador la premsa amiga, submisa i cortesana. No ho sabem els ciutadans, però els que si que coneixen l'indret concret on trobar al jubilat rei son Pedro Sánchez i el seu ministre d'Interior, Marlaska. O envien els escoltes a pegar voltes pel món fins que troben el rei fugat? Home no, fan bé les coses.

Amb Franco, el ciutadans d'aquest país erem súbdits del poder del vell general, i quan ell va morir pensàvem que passaríem de súbdits a ciutadans. Peró en mig dels tripijocs de les forces polítiques i de les institucions ens vam trobar que, al final de tot, continuaven sent súbdits, ara bé, amb la corda que ens subjetava una mica més llarga i ampla. Tot havia restat «atado y bien atado» per una Constitució gairebé impossible de canviar. Republicans, amb aquesta Constitució la Tercera ens queda encara molt lluny, fins i tot si es produïra, que no passarà, l'abdicació de l'actual rei, com alguns demanen innocentment. Espanya, constitucionalment, es un regne i per canviar la Constitució calen els vots favorables dels 2/3 del Congrés de Diputats. Els 'pares de la pàtria' que redactaren la Constitució ja ho van deixar difícil, gairebé impossible.

Però cada dia som més els qui ja no ens conformem a ser súbdits y que ens vullguen dormir amb mentides, i, finalment, hem dit com León Felipe: «Yo no sé muchas cosas es verdad/pero me han dormido con todos los cuentos/ y sé todos los cuentos». I farts que ens prenguen com a súbdits en sentim ja ciutadans lliures. Tenim dret a què el Govern ens done totes les explicacions d'un fet inusual, com es la fugida d'un rei, em negue a considerar exiliat a Juan Carlos I. No volem, ni podem, ni estem disposats a creure la fabulosa història que ens conten des del Govern tot dient que el rei jubilat està de vacances, i més després de conèixer la carta enviada al seu fill en la que encara es vana de deixar Espanya per facilitar el regnat del seu hereu.

Tinc clar que, com diuen alguns, tirant pilotes fora, no es el moment més escaient per criticar aquestes actuacions, tant la del rei fugit com la del Govern que l'empara, però com ciutadans lliures, i no súbdits d'una monarquia que no ens mereix, tenim tot el dret a demanar que no ens amaguen la veritat.