Enmig de la incertesa del present, òbviament marcada per la crisi de la covid-19, la vida pública també ens presenta situacions o experiències que albiren nous camins, o tal vegada nous reptes. La gestió de la crisi, encetada amb una concentració de les decisions en el poder central de l'Estat, ha anat evolucionant en una via en la qual participen les altres institucions: autonomies i municipis. Tanmateix, s'ha fet pales que calia una comunicació entre el govern de l'Estat i els respectius presidents autonòmics.

Hem anat passant a un sistema multipartidista, la qual cosa s'ha traduït en governs de coalició, no sols entre les esquerres, sinó també entre les dretes. La feblesa, les necessitats, han obligat a pactes de govern, i precisament, la crisi del coronavirus s'ha afrontat per governs de coalició, com és el nostre, el del Botànic, o el de Madrid, el qual compta amb el recolzament de la dreta més radical. Tota coalició implica unitat i alhora diferències, i això, és quelcom nou, i a parer meu signe de canvi, circumstància que no que acaba de ser entesa per molts comentaristes que destaquen més el tema de les diferències que el de l'acció i gestió.

Ara, amb ocasió o motiu del 'affaire' del monarca emèrit, la complexitat del present s'ha fet evident. Aquesta és una qüestió, que es vulga o no, tindrà un cert recorregut, la dreta en aquest punt fins ara coincideix, tancant files amb els privilegis i la institució monàrquica, l'esquerra, plural, mostra diferencies. El fet a destacar és que fins i tot es parla de monarquia i república. Ja fa un grapat d'anys, quan ja hi érem en democràcia, em van detindre per participar en una activitat demanant un referèndum sobre la monarquia; han passat moltes coses des d'aleshores...

Maurice Duverger, prestigiós professor de la Sorbona, en un llibre que aproximava la política als ciutadans allò pels anys setanta del segle XX, sostenia com «quan la reforma de les institucions no es fa a temps, la inèrcia social corre el risc de provocar explosions...». Doncs, pensant en tot allò que estem vivint, resulta manifest que calen reformes, unes més rellevants i altres més modestes. La clàssica tensió entre reforma o revolució, present durant la primera part del segle XX, ha deixat de tindre vigència i sembla que ara els termes se situarien entre el manteniment del sistema existent i els canvis, o siga, entre una part del sistema constitucional, aquell que no te data de caducitat, però que fa aigües, i les reformes pendents.