Enguany, després de l'arribada de la pandèmia, es pensava que no hi havia més esdeveniments que pogueren impressionar. Tanmateix, encara li quedava a la societat la capacitat necessària per a sorprendre's. Les notícies al voltant dels secrets financers i de la vida privada del rei emèrit han resultat tan cridaneres que han fet que este haja iniciat un temporal exili daurat. Una situació que, a més de preocupant i greu, fa pensar en els secrets que amaga el rei i en els que ha amagat durant quasi 40 anys.
En un país on els fracassos de la monarquia i els exilis han afectat reis i reines des de Carles IV (V de València) fins a l'actualitat, ja no hi havia molta cabuda per a la monarquia a finals del segle XX. Per eixa raó, sols un concepte va fer que el poble i la classe política es declararen majoritàriament adeptes al rei: el 'joancarlisme'. La fórmula magistral que ho va fer possible foren els secrets del rei; el secret per a desfer-se del franquisme, el secret per a trobar a Adolfo Suárez, el secret per a acabar amb un colp d'Estat, etc. És a dir, la ciutadania va acabar per estimar-lo fonamentalment perquè els seus bons secrets ajudaren a consolidar un règim democràtic mai aconseguit. La gran obra política de Juan Carlos I, per la qual es pot admirar, realment s'ha basat en el secretisme. Una tàctica, cal no oblidar-ho, aplaudida en el passat per tots els sectors, a excepció dels grups més conservadors i els de l'extrema dreta. Aquells que se'n burlaven de la persona i del governant.
Era tan ben vista la seua gestió que s'admetia i amagava que poguera tindre uns altres secrets privats. La premsa i la classe política, malgrat ser conscient de les seues històries amoroses i d'algunes 'debilitats humanes' mai no va airejar-les. El rei no sols va ser inviolable per a la Constitució, sinó que els mitjans de comunicació assumiren l'autocensura per a no perjudicar la imatge reial.
El 2020 s'ha comprovat que els secrets del rei no eren tan dignes d'amagar com es creia. S'ha estat tolerant i callant molt de temps sense entendre que alhora s'estava defraudant la societat econòmicament i èticament. Eixe referent, el qual harmonitzava les institucions i omplia de orgull a tanta gent per la seua imatge pública i privada, no estava actuant com pregonava. Realment no és fàcil acceptar-ho. Quasi tan complex com que els hereus dels qui dilapidaven la seua persona i obra, ara en forma de Vox o de sectors conservadors, siguen actualment joancarlistes i monàrquics. Tanmateix, la realitat és que en un Estat de dret «tots són iguals davant la llei», com va dir el mateix monarca en referir-se al seu gendre. Ara li toca assumir-ho.
En definitiva, la classe política i els mitjans de comunicació han sigut responsables d'amagar massa secrets reials. S'han tolerat perquè es creia que així es feia suport a l'estabilitat política. Però s'ha vist que, quan s'amaguen excessius secrets en un sistema democràtic, estos acaben per eixir. La justícia arriba, encara que a voltes tarde. Cal confiar, doncs, que mai més es consentisca el secretisme de la monarquia. La Casa Reial i l'actual rei ho tenen complicat. No se sap com acabarà el tema. Potser la seua difícil situació, per arriscada que parega, sols puga solucionar-se a través d'un referèndum que li done suport per a continuar. No pareix que arribe, per ara. No obstant això, cal quedar-se amb la idea que un rei i una reina no poden tindre, en un Estat democràtic, secrets per al seu poble.
