«Mataron a Federico cuando la luz asomaba. El pelotón de verdugos no osó mirarle a la cara. [€] Muerto cayó Federico —sangre en la frente y plomo en las entrañas—. Que fue en Granada el crimen sabed —¡pobre Granada!—, ¡en su Granada!...». Així recordava Antonio Machado a Federico García Lorca, afusellat tal dia com hui 18 d'agost, però de 1936, un mes després d'iniciada la Guerra Civil. L'assassinat del poeta espanyol més universal fou un crim polític marcat per a sempre com un punt negre en el calendari. Crim al que se li pot aplicar la frase atribuïda a Talleyrand, canceller de Napoleó, després d'executar al duc d'Enghien: «Ha sigut pitjor que un crim, ha sigut un error».
Malauradament no fou només un error, sinó varis; ja que eixa matinada d'agost, amb García Lorca -«el desaparegut més plorat del món», segons l'hispanista Ian Gibson- afusellaren també un mestre i dos anarquistes. Que el magisteri fos un dels col·lectius més perseguits no ha d'estranyar, ja que molts mestres defensaven l'escola popular i laica de la República. Així que, més que un 'error aïllat', n'hi hagué tota una seqüència que s'inicia amb la guerra i acaba ben entrada la postguerra. Que 84 anys després els afusellats continuen en cunetes i fosses comunes, mentre els assassins reposen en catedrals i donen nom a carrers, és culpa d'una Transició que confongué reconciliació amb 'tornem-hi, que no ha sigut res'.
Caldria un Balzac -que per cert va morir també un 18 d'agost, però de 1850-, per descriure amb fredor i sentit emocional l'entorn i personatges tan dispars com les víctimes i els victimaris. Potser així alguns comprendrien com és d'injust l'oblit que reclamen. Injust amb nosaltres mateixos i, sobretot, amb les víctimes. Amb la coneixença de l'ànima humana que tenia l'autor de 'Les il·lusions perdudes', en faria una crònica sublim tenyida per la maldat, perquè assassinar dissidents polítics és perversitat, no castigar als autors dels crims és connivència, i no donar sepultura digna als morts és crueltat.
