Alguna vegada m'he preguntat quines sensacions deuen experimentar les persones que contemplen una mascletà per primera vegada, les que no n'hagen tingut mai cap notícia. I a propòsit de la descripció de la festa major de Castellar que, en 1896, realitzà l'escriptora madrilenya d'origen andalús Carolina de Soto y Corro, me n'he pogut fer una lleugera idea.

L'autora -que s'autoproclamava 'Condesa de Montalbán'- iniciava el relat de la jornada explicant que s'havia despertat amb «los ecos pastoriles del tamboril y la flauta», és a dir, amb un passacarrer de tabal i dolçaina. I que, entre l'estrèpit popular, havien cridat la seua atenció «varias hileras de canutos perfectamente dispuestos como los cohetes, que desde un extremo al otro de la calle fueron colocando por en medio fijos en la tierra; y supe que estos, rellenos con gran cantidad de pólvora, componían la indispensable y fenomenal traca que debía dispararse al terminar la función de iglesia».

Com així fou, ja que, «celebrada la santa misa», «el repique de las campanas anunció el término de los sagrados cultos, y en el mismo instante un ruido espantoso, atronador y prolongado, que ensordeció mis oídos, dejose oír en la calle, formando un conjunto de sonidos aterradores el de las campanas, que parecía tocaban a rebato, el de los disparos como de ametralladoras y el del vocerío de los aldeanos, que gritaban como energúmenos».

De manera que, mentre ella exhibia finor, el soroll de la pólvora es barrejava amb el de les campanes al vol i el de la cridòria dels oriünds (dibuixant així una escena ben valenciana i agrària, per cert). «Sorprendida, al pronto no supe darme cuenta de lo que acontecía y pensé si habría estallado la revolución anarquista con todos sus horrores», continuava la molt aristocràtica senyora; «si seríamos víctimas de la dinamita o de algún terremoto devastador; pero pronto me tranquilicé al saber que todo aquel ruido procedía de la famosa traca prendida fuego en el momento crítico en que dieron la señal las campanas».

¿Quants quilos de pólvora degueren cremar aquell dia a Castellar? No massa, sens dubte. En 1999 la premsa anuncià que una clavaria de l'Horta havia disparat una mascletà de Guinness. I són múltiples els municipis valencians on els espectacles pirotècnics representen la part més important de la festa. ¿Què n'hauria escrit De Soto y Corro, si haguera contemplat una de les actuals mascletaes? «¡Pardiez, que alguien detenga la revolución anarquista!».