El poder judicial espanyol és l'actual Guàrdia Pretoriana de les essències del franquisme. L'ensabonada transició espanyola, blanquejada durant dècades per una cort mediàtica pessebrista, que ha actuat amb un simplisme terraplanista informatiu al·lucinant, ens ha volgut fer creure que un burro vola. La lloada transició, que suposadament s'hauria d'haver consolidat des de la mort del dictador el 1975 i la constitució del 78, no va significar cap canvi en relació a les cúpules de la magistratura, ni de l'exèrcit, ni de la policia, ni de les elits polítiques i econòmiques, que encara perduren fins avui, convertides en castes familiars endogàmiques. Els mateixos gossos amb els mateixos collars. Transició significa canvi d'un estat a un altre, la qual cosa hauria d'haver equivalgut a l'abandonament complet del feixisme per a instaurar una democràcia plena. En el nostre cas es va convertir en una falsa transició, basada en aquella sentència pronunciada per Franco, en el discurs nadalenc de 1969, uns mesos després de designar com a successor Joan Carles de Borbó, que deia allò d"està tot lligat i ben lligat" i que s'ha convertit en un malson que ja dura més de 40 anys. Si ho analitzem amb perspectiva històrica, la constitució del 78 manté intactes els principis del testament de Franco -unitat indissoluble d'Espanya (art. 2), tot el poder per a l'exèrcit davant el perill secessionista (art. 8), el centralisme judicial (art. 117), la monarquia hereditària inviolable i irresponsable (art, 56)... i deixa en paper mullat els drets bàsics, com ara: un habitatge digne, un lloc de treball, un medi ambient saludable, llibertat i lliure expressió.... Uf! Menuda enganyifa!
I per a salvaguardar el sistema social i econòmic de la dictadura franquista, es va formar el sacrosant Tribunal Constitucional, encarregat d'interpretar la Constitució del 78. Un tribunal que ha demostrat en general, al llarg del seu funcionament, la seua capacitat de frenar un desenvolupament legislatiu progressista. Un tribunal que té la potestat d'anul·lar de forma total o parcial, o de suspendre de manera cautelar moltes lleis que qüestionen aspectes centrals del sistema conservador actual, la majoria d'elles de caràcter social, fiscal o ambiental. La víctima principal d'aquestes paralitzacions legislatives ha estat el parlament català, al qual li n'ha suspés més de quaranta -a més de la monstruosa retallada del mateix estatut català (2010) que va provocar un increment exponencial d'independentistes. En són exemples: la suspensió de lleis contra la pobresa energètica, la fiscalitat ambiental, el cànon digital, la prohibició del fracking, els impostos als pisos buits o als dipòsits bancaris, etc.
Altres evidències del franquisme judicial que hem patit les darreres dècades, les van posar negre sobre blanc, de manera sistemàtica però limitada, l'exfiscal Carlos J. Villarejo i l'exmagistrat Antonio Doñate, allà pel 2012, en el seu llibre "Jutges però parcials. La pervivència del franquisme en el poder judicial". Podem deduir amb els casos que airegen, que la judicatura s'ha caracteritzat per perseguir implacablement qualsevol moviment d'esquerres i per fer la vista grossa davant els seus amics de l'extrema dreta, tot perdonant funcionaris de presons que apallissaren Agustín Rueda a la presó de Carabanchel (1977) o els policies torturadors de José Arregui (1981); donant permís a un dels autors de la matança d'Atocha, que va permetre la seua fugida (1979); suavitzant la sentència (1983) als autors de l'atemptat a la revista PAPUS, amb un mort i 17 persones ferides (1979); negant-se a reobrir nombroses sentències franquistes com en els casos de Miguel Hernández o Lluis Companys i dificultant les denuncies de familiars de totes les persones desaparegudes pel feixisme, que superen les 113.000, segons l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i que va significar la barroera inhabilitació del jutge Garzón...
I com fan possible l'endogàmia judicial? Doncs, molt fàcil. Per a pertànyer a la judicatura, el sistema d'elecció i formació de jutges i jutgesses està basat en la memorització i en el biaix ideològic, aplicats pels tribunals examinadors, majoritàriament conservadors, classistes i masclistes -recordem la suau sentència a la manada-, heretats del franquisme, que van conformant un exèrcit de més de 5.000 defensors dels valors del sistema, malgrat que se'n puguem trobar excepcions, com un sector de Jutges per la Democràcia i en particular l'encapçalat per Joaquim Bosch, que confirmen la regla. Però, en general, la majoria de la judicatura no qüestiona els pilars bàsics de l'entramat del sistema carpetovetònic burgés, però si que considera indiscutible l'explotació capitalista, els acomiadaments, els desnonaments o la restricció de llibertats bàsiques. En són casos recents de prohibició de la llibertat d'expressió els que van dur a la presó provisional els titiriteros, Valtonyc o Strawberry. O el cas d'Altsasu. O els més sagnants: els que tenen relació amb els independentistes bascos i catalans. El cas del tancament d'Egunkaria, periòdic euzkaldun, el director del qual, Martxelo Otamendi, va denunciar haver patit tortures i que va portar a condemnar l'Estat espanyol, per part d'Estrasburg, per no haver-les investigades; el cas d'Arnaldo Otegui, que després de passar a la presó més de sis anys (pel cas Bateragune), ha estat exculpat pel tribunal Europeu de Drets Humans; o l'empresonament d'Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i altres independentistes pel fet d'haver organitzat un referèndum a Catalunya, per facilitar un dels drets democràtics més basic, el dret a votar, acusats i jutjats per sedició: un delicte que no existeix a Europa, per la qual cosa, qui és empresonat a Espanya, a Europa està lliure com el vent i, fins i tot, ocupa un lloc al Parlament Europeu, com és el cas de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. Mentre tant, la injustícia espanyola mira cap a un altre costat en casos tan emblemàtics com el de Martín Villa, responsable de la matança de Vitòria o de Felipe González, creador del grup terrorista GAL. Unes contradiccions que hauran de ser desllorigades tard o prompte, si volem avançar cap a una societat democràtica, amb majúscules i amb totes les de la llei.
