Tenen justificació els «escraches»? La pregunta és epicentre d'actualitat per l'assetjament a Irene Montero i Pablo Iglesias, i té resposta de manual: l'escarni o «escrache» és legítim sempre que no incomode a tercers. Sentit comú, que li diuen. La senyalització pública que suposa l'escarni és una manera legítima de canalitzar el malestar social. Que fot molt a aquells que el pateixen? Naturalment, per això es fa. És l'exercici d'un dret fonamental que, de vegades, dóna bons resultats, com els escarnis realitzats pels activistes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, gràcies als quals les injustes lleis hipotecàries foren portada als mitjans fins remoure les consciències.
És comprensible la protesta espontània d'un grup de persones al domicili d'un polític per mostrar-li indignació per les seues actuacions; però és intolerable que la descàrrega de ràbia hagen de patir-la altres, com són en aquest cas una filleta i dos fillets. Cadascú és responsable dels seus pecats. Ho recorda la saviesa bíblica: els fills no han de ser castigats pels pecats dels pares, ni els pares han de ser castigats pels pecats dels fills. Per això llance al vent la meua protesta: si no cal ser jueu per repudiar als nazis, tampoc no cal ser de Podemos per repudiar als que escarneixen criatures.
L'escarni a Iglesias i Montero desperta la simpatia de fatxes amb pedigrí, però també la de gent sense consciència de classe que critica les ajudes a famílies vulnerables quan, teòricament, n'és beneficiària: reacció que evoca el 'dilema del presoner', on l'individualisme, la suspicàcia i l'egoisme porten a actuar contra els propis interessos. Gent que vota Vox i que votaria Ku Klux Klan si fóra negra. Gent que no raona, tan sols vomita; només cal parar atenció a la ronya que aboquen a les xarxes. I a gent així, com li expliques que una cosa és un escarni puntual i una altra ben diferent l'assetjament sistemàtic a la unitat familiar? Quan l'odi substitueix els arguments no és fàcil desarmar-lo.
