El bateig futbolístic va seguit d'idolatria. Sense aquest binomi l'equació no funciona. Així que la primera desil·lusió infantil arriba quan el nom que has estampat a la samarreta se'n va a jugar amb altres colors. Per això els seguidors d'equips terrenals som els primers a descobrir que no n'hi ha res per a tota la vida. Després amb els anys s'aprén que els jugadors, entrenadors, presidents passen i només queda la referència d'un escut i un estadi, perquè el futbol modern també ha prostituït els colors pel màrqueting. Si a més has tingut l'oportunitat de conéixer futbolistes importants, saps que n'hi ha bones persones i altres que no tant, com en tot.
Però vist amb perspectiva són els més professionals, la majoria sap que tenen una vida laboral molt curta i miren pels seus interessos. Abans tots els equips disposaven d'un jugador de club, que a més de representar els valors de l'entitat feia de pont entre generacions de futbolistes.
Això s'ha acabat, per tant la fidelitat a un equip depén només de vincles emocionals, i com les emocions canvien cada hora, també es pot canviar d'equip de futbol. Només els que s'han quedat en l'etapa infantil, futbolísticament parlant, generen frustració entre els seus. El meu odi al futbol modern és molt més meditat.
El valencianisme està molt tocat. Ara no val dir que estaven advertits, perquè molts dels que fa sis anys donaren la benvinguda a l'empresari asiàtic, demanen la seua marxa.
No han entés res. El mal del VCF no està a Singapur, és endogen i producte de mil guerres internes que van provocar que cap empresari valencià de trellat volguera saber res de Mestalla. Els pitjors com sempre són els conversos, com aquells que van tirar la pedra i ara amaguen la mà. Tot el valencianisme sap qui són, però com sempre és més fàcil endossar la culpa als forasters, regla d'or del victimisme. El mateix que van usar els comissionistes que portaren a Lim.
El poble de Mestalla només és el gran espill de la societat valenciana.
