«Sabem el que cal fer i ho farem, i per això fem el que hem dit que anàvem a fer, i per això seguirem fent allò que ens toca fer, tot i que alguns no es creguen que anem a fer allò que hem dit que anàvem a fer». Ho va dir José Ramón Bauzá en 2011 sent president de Balears; però podia haver-ho dit qualsevol president autonòmic quan acabà l'estat d'alarma pel coronavirus, referint-se al curs escolar que hui s'inicia. Poc importa ja si sabien què calia fer. Allò rellevant és què han fet. Alguns com el País Valencià han reduït ratios a fi de garantir l'educació presencial, però altres s'han quedat asseguts al pupitre esperant que el virus esdevinga Godot i no arribe mai a les aules. Allò que prometeren ha sigut com els bons propòsits de començament d'any, que no solen complir-se. I en absència del pla A han posat en marxa el pla B, consistent en navegar pel mar de la improvisació guiats pel 'pensat i fet' que diem a les Valències, o «como vaya viniendo, vamos viendo», que diuen a les Castelles.
La situació epidemiològica permet l'educació presencial, que és clau en el procés educatiu, ajuda a la salut física i mental de l'alumnat i minora les diferències socials. Si els protocols s'implementen de manera adequada i no surt un cigne negre (com ara, una transmissió comunitària sense control) es pot descartar l'ensenyament online, per al qual alumnat i professorat no tenen formació suficient. Tot i això cal estar preparats per donar una resposta dinàmica al repte més important que afronta l'educació, i per caràcter transitiu el professorat, des de la Segona Guerra Mundial. És per això que els docents mereixen reconeixement; com els sanitaris i altres, no tots els herois porten capa. Però aquest país és tan singular que els ho paga amb bones parauletes, reservant els prosaics diners per aquells que empraren la violència contra els votants del referèndum del primer d'octubre. Això que acabe de dir no és cap novetat, però cada dia que passa es fa més necessari explicar-ho amb detall.
