Que la democràcia en Espanya fou cuinada al bany maria pels gourmets de la Transició ho sabíem. I que el pacte constitucional és un exemple de discrepància entre anhels inicials i balanç final, també. Amb una singularitat: les elits franquistes van vendre la idea que optar per la reforma i renunciar a la ruptura era el camí ideal per aconseguir el consens. I els partits de l'oposició els van comprar el relat, ansiosos de tocar poder. I feren com aquell que es fica al llit amb algú i creu que ha brodat la faena, sense adonar-se que l'altre simula l'orgasme; vaja, com el personatge de Meg Ryan enmig del restaurant a la peli 'Quan en Harry va trobar la Sally'. Amb eixa creença viuen. Per això expresidents espanyols i esquirols sindicals defensen Martín Villa.
El senyor Gatopardo (reformistes provinents del franquisme) i la senyora Resignació (l'esquerra tova i acomodatícia) dissenyaren una Transició que han fet passar per 'delicatessen', quan és un nyap per a qualsevol gourmet de paladar democràtic sensible. Uns i altres adoptaren la tècnica culinària del bany maria o estratègia de la gradualitat: anar introduint canvis a poc a poc i descartant reformes d'envergadura. I pactaren l'oblit. Però l'oblit no es pacta. Cap pacte pot reduir el perdó a la ignorància dels fets. Primer pactaren la desmemòria. Després deixaren que el temps esculpira l'oblit. No hi ha cap ingenuïtat en el pacte. Per això Franco ha estat quaranta anys al Valle de los Caídos i els republicans continuen soterrats a les cunetes.
Titllar d'exemplar la Transició és tan improcedent com llegir Kierkegaard després d'un bon dinar. Exemplar, diuen; amb vora 600 morts per violència d'origen institucional i una llei d'amnistia per als crims de la dictadura. És sentir això i se'm posa la cara com la d' 'El crit' de Munch. La realitat és més prosaica: els gestors del règim del 78 amagaren sota la catifa la brutícia d'aquest període històric tan controvertit. I ja és hora d'alçar la catifa, agafar la granera i fer fora la immundícia.
