El mur

En efecte, Adolfo García Ortega venia a València i també a donar una xarrada als jóvens de l'IES Henri Matisse de Paterna sobre l'oblit al voltant dels assassinats de l'ETA. Rafa Cherta m'havia cridat per si volia fer algun comentari a García Ortega i havia acceptat, clar. Ens citàrem amb el novel·lista a València i vam acudir al mur. Eixe sentiment contradictori, eixe contrast entre l'evocació del dolor i la constatació de la merda, figurada i física del paratge. Mentrestant, impossible espantar la visió dels afusellaments de la Moncloa de Goya. Després Picasso el va imitar amb els afusellaments de Corea, però ja no va ser el mateix.

Dubte que hi haja una evocació major de la immediatesa de la mort, de l'horror que, encara hui transmeten els personatges goyescs que van a ser passats per les armes en el turó de la Moncloa. Com l'autèntic mestre que era, Goya va anticipar, entre altres moviments artístics, l'expressionisme. Ara, el rostre de l'horror continuava allà, en el mur mig camuflat ja entre els sorolls de les autovies, i els sediments de misèria que a poc a poc l'enfonsen.

El silenci va durar una estona. Després, alguns aclariments, sempre extrets de les lectures dels llibres capitals de Vicent Gabarda. Fa més de tres dècades, quan això de l'anomenada memòria històrica no era, ni estava, ni se l'esperava, Vicent es va patejar, amb els seus propis recursos, tots i cada un dels pobles del país, el nostre, el valencià, prenent notes dels llibres dels cementeris i dels arxius. Així va ser com va confeccionar dos llibres capitals editats per la Diputació de València, referents als afusellaments en la rereguarda republicana i en el franquisme.

Perquè primer, sí, ja va haver una primera experiència de l'horror en la zona republicana. Va ser, sobretot, en l'estiu de 1936, quan la revolta dels generals va provocar, paradoxalment, la revolució que havien volgut evitar. Davant la inoperància del Govern central, sindicalistes i treballadors van prendre les armes. Com ja havia ocorregut amb motiu de l'ocupació dels francesos primer, i en tantes ocasions després, el territori es va fragmentar en juntes locals encapçalades pels comitès respectius. La democràcia, la divisió de poders es basa en el monopoli de la força pel poder executiu. No sols els assassinats de catòlics -sobretot-, sinó la difusió fotogràfica de la profanació dels llocs de culte van ser causa d'horror generalitzat en bona part de l'opinió pública dels països democràtics.

Conforme el Govern central va anar recuperant el poder, els assassinats anaren minvant, fins que hi hagué un repunt al final de la guerra quan les columnes immenses de refugiats que es dirigien cap a França eren assetjades, metrallades i bombarejades per l'aviació feixista italiana; les matances de Paracuellos van tindre lloc a finals de novembre i primers de desembre de 1936 en el context d'un Madrid assajat. Mentrestant, a València, va ser el Picadero de Paterna, juntament amb el Saler, un dels llocs escollits per a les execucions en la rereguarda republicana.

L'arribada de les tropes de Franco va significar més horror i dolor per a una bona part de la població. Ara, però, la guerra ja havia acabat. Podem traçar un paral·lelisme amb la guerra civil dels EUA. Els líders de la Unió sabien que la victòria requeria quelcom més que el final de la lluita armada; volien reconstruir el país després de la Guerra de Secessió nord-americana i, adoptaren una sèrie de mesures polítiques que es plasmaren en l'aprovació de tres esmenes de la Constitució.

Ací res de tot això va ocórrer. La 'pau' se cimentaria sobre la repressió pura i dura, res de misericòrdia o perdó. Cal recordar que en els bans inicials els generals rebels no feren cap al·lusió a la religió; després, el catolicisme va ser adoptat estratègicament com amalgama ideològica, però els fonaments cristians d'amor al proïsme i de perdó, van estar, òbviament negligits. El gran valedor de la 'croada', el cardenal Gomá, va morir amargat en contemplar la magnitud del seu error ja que, a més dels conflictes amb el germanòfil Serrano Suñer, va vore prohibida la seua encíclica 'Lecciones de la guerra y deberes de la paz'. El mal, però, ja estava fet, i l'onada repressiva continuava sense fre, perquè la por havia de ser la cimentació del règim. De fet, a més dels morts de gana en els camps de concentració, els afusellaments en el mur prosseguiren.

Gabarda explica com, la victòria dels nazis sobre els franc-britànics es va festejar ací amb una 'saca' extraordinària. La victòria es creia definitiva i calia 'netejar' el país de desafectes al règim i el paretó acumulava dosis de plom inconcebibles. No en este mur ja, però els afusellaments com a forma d'entendre la política sols acabarien amb el règim, però convé no oblidar que cap altre paretó d'Espanya ostenta el tristíssim rècord de sang derramada pels afusellaments franquistes.

Tot això ho comentàvem amb Adolfo García Ortega qui, tot i que des d'una altra perspectiva, en les seues obres tracta el tema dels assassinats de l'ETA, de la memòria i de l'oblit. En el nostre cas, hi ha l'oblit del conjunt d'administracions, no sé a quina li correspon, si la militar, la municipal o l'autonòmica, però és completament inacceptable que el mur d'Espanya continue amb eixe estat de degradació. Urgix que s'habilite aquell lloc de l'horror passat com a senyal d'advertència a les futures generacions; exactament igual que a la resta d'Europa es fa, i amb total normalitat, amb els camps de l'horror nazi. La realitat, però, és que sembla que ens preferixen immersos en una altra pandèmia no biològica: la de l'estat d'anomia col·lectiva.