Una estimada i vocacional alumna meua del Grau de Mestra d'Educació Infantil, que l'any passat va cursar el segon curs a la Facultat d'Educació de la Universitat d'Alacant, em comentava fa uns dies, entre trista, frustrada i decebuda, el que la havia dit un mestre, directiu d'un centre públic, sobre les practiques als centres. Aquell bon professional, capficat i preocupat pel nou curs 2020-21, li va dir: «Eixe, amiga meua, és l'últim dels nostres problemes». Entenc la resposta, per les dures, canviants i contradictòries circumstàncies actuals, però no la compartisc en absolut. Que els nostres estudiants dels graus de Mestre (d'Infantil i de Primària) o del Màster en Professorat d'Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d'Idiomes (Màster de Secundària, a partir d'ara) facen les seues pràctiques formatives hauria de ser una preocupació clau, tant de la comunitat universitària com de la comunitat educativa.

Les pràctiques formatives professionals són imprescindibles en tots els estudis, però en el cas dels relacionats amb l'ensenyament seria inconcebible lliurar un sol títol universitari de mestra/e o professor/a sense que aquests estudiants no hagueren estat vinculats al procés educatiu durant el temps que preveu el pla docent que ho han de fer. Ser ensenyant és saber la teoria de com s'ensenya, però, sobretot, és veure, viure com s'ensenya i ensenyar sota les orientacions i els consells dels qui ho fan —i ho saben fer— tots els dies, els professors/es i els mestres.

Més enllà d'analitzar críticament el model concret de pràctiques —'pràcticum—, cosa que no correspon a aquest article, diré que les actuals pràctiques en centres d'infantil, primària i secundària són la principal assignatura, en termes quantitatius i qualitatius, dels estudis orientats a la professionalització docent. Les 22 setmanes que passen els alumnes dels graus de Mestre d'Infantil i Primària i les deu de l'alumat del Màster de Secundària no poden negligir-se de cap manera ni baratar-se per unes activitats 'teoricopràctiques' fetes a cavall entre la facultat i casa. Un 'discent practicant' ha d'estar en una aula amb un mestre o professor tutor i amb els alumnes observant, col·laborant, planificant, actuant amb el control tutorial, interactuant amb els alumnes, reflexionant amb l'esmentat tutor sobre la dialèctica entre teoria i pràctica... vivint el dia a dia de l'escola, de l'institut. Després, com es fa en l'actualitat, participar en els seminaris de la facultat amb altres companyes/anys i les tutores o tutors universitaris. Aquests són els mínim formatius imprescindibles per als futurs ensenyants.

Fins i tot, en un suposat, i no desitjat, escenari d'ensenyament telemàtic, els nostres universitaris que opten a ser docents a través dels estudis que realitzen, haurien també de participar d'aquestes singulars pràctiques adaptades a açò que es denomina la 'nova normalitat'. Al cap i a la fi, s'hauran de formar per a l'escola real.

No ens podem permetre cap promoció de futurs ensenyants —mestres, professorat— que no vivencien aquesta importantíssima dinàmica formativa. Ho diré amb tota claredat: un universitari egressat per al món docent pot no haver estudiat com caldria una assignatura teoricopràctica determinada —seria lamentable—, però de cap manera pot deixar de cursar tot i cada un dels crèdits del 'pràcticum': seria grollerament irresponsable.

Naturalment, aquestes pràctiques hauran de comptar amb un protocol sanitari que els nostres alumnes universitaris hauran de seguir al peu de la lletra, sotmesos tant al control del centre —tutors i equips directius— com de la facultat. No seré jo qui diga com haurà de ser, però sí que puc dir que els responsables de les administracions educatives, sanitàries i universitàries tenen la ineludible obligació d'establir-les. No poden fer deixadesa de les seues funcions, de cap de les maneres.

Clar i ras: al curs 2020-21 l'alumnat universitari del Grau de Mestre d'Educació Infantil, del Grau de Mestre d'Educació Primària i del Màster de Secundària ha de fer pràctiques sí o sí. Altra alternativa és una estafa formativa als estudiants i sobretot un frau social cap a la comunitat educativa que no pot cometre, o instar a cometre, ni el sistema sanitari ni l'educatiu ni l'universitari.