Hola, sóc Joan i tinc 4 anys. Hui he anat al col·le després de moooolt de temps. Aquest matí m'he despertat nerviós, però qui realment ho estaven era mon pare i ma mare... Quina setmana m'han donat! Que si «no et lleves la mascareta», «llava't bé les mans», «posa't el gel», «no toques res»... com si jo no haguera anat mai al col·le! Però em deien que enguany seria diferent, no seria el col·le que coneixia... i tenien part de raó.

Jo el que ten

ia ganes era de trobar-me amb els meus amics i estar fent colla i, sobretot, veure si encara està en el mateix lloc eixe formiguer que vam descobrir en el patí fa... uf, ni me'n recorde!!!! En fi, que després de tota la repetició de «recorda que...», per fi hem pogut eixir de casa, no sense abans, fer el ritual de sempre: mascareta, hidrogel i mà agafada fooooort.

Com que vivim molt prop, no ha fet falta que agafàrem el cotxe i hem anat a peu. A més, m'agrada sentir eixa frescoreta del matí, encara que ma mare s'encabota en posar-me sempre una jaqueteta.

Segons com anàvem arribant al col·le he notat el mateix que fa uns mesos... la gent ara li ha pegat per estar en roglets: uns per ací... altres per allà. Jo he volgut anar on estaven els meus amics Pau i Miquel, però ma mare no m'ha deixat... «no podem estar amb ells, són més de deu»... Jo que sé comptar fins a molt més de deu, no he volgut discutir amb ella (prou nerviosa estava perquè la seua mà estava suada) però... no ho entenc! Dissabte passat vam quedar amb els amics dels meus pares en la casa de camp de Laia i... allí érem més de deu segur!!! No hi ha qui s'aclarisca amb aquests adults! De repent, la porta del col·le s'ha obert i ha arribat Carmen, la que serà la meua mestra enguany. Ja la coneixia de l'any passat i crec que ens ho passarem molt bé amb ella. De repent ha dit:

- Els de 4 anys!!!!

En eixe moment he sentit l'estiró del braç de mare. Quasi me l'arranca! Per primera vegada he notat alguna cosa que m'ha fet sentir un nuc a l'estómac. Ma mare s'ha agenollat davant de mi, m'ha posat bé la mascareta, m'ha pentinat... i ha esclatat a plorar! Jo, al principi, m'he asustat perquè sols l'he vista plorar quan veu alguna pel·lícula en la tele i quan el meu iaio el van portar a eixe lloc amb uns arbres gran i prims que pareixien apuntar cap al cel. En les pel·lis se li'n passa de seguida... però amb el meu iaio va estar molt de temps trist, i m'ha fet por que tornara a estar així una altra vegada.

Jo l'he abraçada, li he torcat una llàgrima que estava corrent per la seua galta i fluixet, perquè ningú ho escoltara, li he dit a l'orella:

- Mami... tranquil·la! No plores, que sóc major i tot anirà bé...

M'ha mirat com sols ella sap fer-ho i m'ha dit:

- Tens raó! Vas al col·le... què pot anar malament!?

I he arrancat a córrer cap a dins on estaven esperant-me tots els meus amics!