Això que un és d´on ha fet el batxillerat es deia quan n´hi havia tan pocs instituts que era obligatori deixar el domicili familiar per continuar estudiant. El baby boom i el posterior estat del benestar democràtic van fer aflorar els centres de secundària, i ara els pedagogs afirmen que la millor escola és la més pròxima. Potser les universitats han substituït aquell espai d´autoaprenentatge a l´adultesa perquè moltes facultats semblen els instituts de la meua època. Tot i que m´ho vaig passar millor a la universitat, tinc molts bons records de l´institut, com sap la meua terapeuta. Com el virus ens ha fet recuperar caminades i passejos ciclistes, l´altre dia vaig topar amb ell. No passava per allà des de feia més de trenta-cinc anys. Quan el vaig deixar estava al mig de l´horta i l´esplanada de davant era un solar enfangat. El van estrenar i guarde bon record de la majoria de professores, algunes de les quals he vist després en concerts, exposicions i tota mena de saraus. En canvi fa lustres que no sé res dels meus companys d´institut d´aleshores perifèria urbana. Recorde especialment els últims dos cursos, on vaig fer pinya amb José Romero i Pepe Salavert.

El primer era el millor fan dels Beatles que he conegut, tant que quan va tornar a classe després de l´assassinat de John Lennon va vindre de dol. La mort del millor lletrista del pop li va provocar una simbiosi més gran amb els seus ídols. També li agradava molt Serrat, però sempre li estaré agraït que em deixarà dur la vespa per les revoltes infernals del port de Sacanyet. Des d´aquella imprudència tinc molt de respecte a la carretera. Pepe era el fill del Cafetí de Gallera, el casino de Campanar, on anaven a esmorzar cada dia i on sa mare i sa tia ens feien sentir com a casa. En aquelles taules on encara seien llauradors barrejats amb funcionaris i oficinistes vaig aprendre molt. A la vesprada entre trucs i xamelos s´apanyaven partides de Llargues i es parlava de bous. Era un oasi en la gran ciutat, per això quan he vist el meu institut integrat en una coqueta unitat d´actuació urbanística i amb un aparcament subterrani al costat m´han vingut al cap aquells intensos dies de Campanar on segurament ningú imaginava el que ens esperava i no teníem pors.