En començar el confinament, pel març, la situació em va fer pensar, de seguida, en la pesta valenciana del 1647-1648: havia llegit textos del moment, estudis sobre aquell temps de desolació a València i, en especial, recordí immediatament l´obra del dominic valencià fra Francesc Gavaldà (1618-1686), que amb la seua Memoria de los sucessos particulades de Valencia y su reyno en los años mis seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho, tiempo de peste, publicada ja el 1651, es va convertir en el meu company fidel d´aquells dies en què tot semblava estrany, difícil, inesperat i, especialment, complexe i, no puc evitar dir-ho, antic. Almenys, per a mi, moltes coses semblaven anar cap a un passat incert. Vaig tornar a llegir Gavaldà en poques hores i, sense pensar-ho massa, vaig decidir que, com a temps d´excepció que vivíem, podia permetre´m una certa llicència: dedicar-me a traduir aquell text al valencià -la llengua en què segurament el va pensar el seu autor- i mirar d´entendre com es varen mirar els homes del barroc aquella epidèmia i com ens miràvem nosaltres la nostra. Fruit d´aquell interés varen ser uns articles que es varen publicar en aquest mateix rotatiu -en la versió electrònica, perquè no ho havia paper- i, encara, amb els mesos, la meua iniciativa arribà a rams de beneir: no sols vaig traduir Gavaldà, sinó també un altre opuscle, obra del caputxí Pau d´Alacant -que m´era totalment desconegut-, on també s´explica la pesta valenciana. Ara, si recorde tot açò -en correcció de galerades, perquè l´obra ja es troba en premsa a la IAM-CVEI-, és perquè m´acabe de trobar una frase que podria haver utilitzat qualsevol dels nostres polítics: «És la constitució pestilent un foc que crema molt ràpidament i es mata de forma molt lenta: entra amb ales i ix amb peus de plom». Perquè, en efecte, és així. Però el que vull destacar és l´actualitat de moltes dels passatges que es poden trobar allà i que exhorte els lectors a llegir-los amb calma. En definitiva, es veurà que, tot i les diferències dels quasi quatre segles que ens separen, els nostres avantpassats i nosaltres ens enfrontem de forma molt semblant a un fenomen com la pesta -les pestes- que, al llarg de la història, es repeteixen cíclicament. Per fortuna, conéixer aquell passat també ens ofereix una perspectiva positiva: tot -o quasi- acaba passant. Esperem estar ací, per contar-ho. Malgrat que la pesta, com diu Gavaldà, sabem que se n'anirà «amb peus de plom».