Viure esta pandèmia -i el confinament- no ha estat una cosa fàcil. Però€ com és viure esta pandèmia si eres jove? És viure, encara més, en la incertesa. Si encenem la televisió, segurament veurem que l'única cosa que fem és anar-nos-en de festa, principalment de botelló, que passem de tot, que som uns maleducats, que no ens importen les coses€ Però, eixa és la realitat?

Em sorprèn com la realitat que vivim no sol encaixar amb el que se sent en els mitjans de comunicació o en converses al carrer. No seria molt millor i més efectiu visibilitzar els problemes que tenim la gent jove perquè es puga actuar i prendre decisions sobre aquests? No seria millor i més fàcil donar-nos suport com a societat per a fer que tots i totes puguem tenir una vida digna?

Ara mateix, Espanya es troba amb la major taxa d'atur juvenil, situada al voltant del 40%. De tota Europa, som les que més tard aconseguim anar-nos de casa de les nostres famílies, als 29 anys. I, en aquesta pandèmia, s'ha evidenciat com som els que més nivells d'ansietat i estrès tenim, sent el suïcidi la primera causa de mort entre la joventut.

Per què no es parla d'això? I més important, per què no li donem la importància que realment té? Perquè no és normal. No és normal que només el 19% de les persones joves puga emancipar-se, no és normal que el 92% dels contractes siguen temporals, no és normal que el salari mitjà siga de 830€. No és normal -ni just- que ens enfrontem sols a aquesta situació. Ni seria just que tornàrem a viure les mateixes conseqüències que en la crisi de 2008.

Per això m'agradaria, avui que comença el debat de política general, sentir parlar de joventut. No en termes partidistes, ni amb crispacions, sino intentant buscar el consens per a treballar per oferir-nos solucions perquè puguem tenir una vida digna. M'agradaria que els i les diputades (i les persones polítiques en general) es posaren unes ulleres per a veure el món des d'una perspectiva juvenil, per tal que el que es parla en el plenari o en els mitjans de comunicació encaixe amb el que realment ens ocorre.

Fem, entre tots i totes, que canvie la visió que es té de la gent jove i vegem que realment som importants per a aquesta societat. No sols amb paraules: volem fets, també. Fem que les persones joves deixem de sentir que no importem. Fem que les persones joves descobrim que podem viure una vida no precària.