L'Arena de Juan Roig i els poders públics

Els valencians no en som els inventors. De fet, aquestes relacions més o menys perilloses són una regla d'or mires on vulgues, sobretot quan es tracta d'infraestructures de gran impacte sobre la morfologia de la ciutat i la cultura urbana que se'n deriva. A l'estat espanyol, el capdavanter del sector --com en tants altres-- ha estat Florentino Pérez que, ves per on, sempre reuneix a la llotja del Bernabéu totes les sensibilitats amb poder decisori en qüestions urbanístiques. La requalificació de la Ciutat esportiva del Reial Madrid en va ser la primera fita. Entre els valencians, mirada sempre a ponent, el bocamoll de Juan Soler ja va qualificar l'operació Porxinos com un "gran pelotazo". L'operació del Nou Mestalla que arribaria en paral—lel forma part de la mateixa cadena de promiscuïtats.

Curiosament, el poder polític hauria de ser l'organisme regulador --per mitjà de l'ordenament jurídic i de les consegüents polítiques públiques-- entre els interessos empresarials privats i els públics, que són els de la ciutadania. En aquest sentit, el sector públic hauria de liderar sempre els processos urbanístics. Una decisió de caràcter estratègic per a la ciutat de València com la modificació d'un Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) no es pot executar a colp de projecte privat, com ha ocorregut amb l'Arena de Roig, que ja no sé ni com es diu. Una modificació del PGOU aprovada al seu dia per la Conselleria de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, ratificada per la Comissió d'urbanisme de l'Ajuntament amb modificacions enllestides en plena pandèmia, quan estaven suspesos tots els tràmits administratius. Canvis que incloïen, entre altres aspectes, l'augment de l'edificabilitat i l'alçada del projecte respecte de les instal—lacions convencionals. L'excepcionalitat dels dies va impedir qualsevol debat ciutadà sobre aquests canvis. Un debat intel—ligentment reconduït per les parts --amb la col—laboració de la premsa amiga i la galàxia tuitera-- cap a l'estupidesa del nom del projecte. Una "qüestió de noms" que ens ha entretingut setmanes discutint sobre una cortina de fum dels interessos econòmics i polítics latents. El parany nominalista va funcionar amb la llengua i la senyera fa anys i continua prestant grans serveis a la pàtria de la pasta i la política amable. Com em va dir fa molts anys un editor valencià, "a la nostra gent se l'enganya amb una mesureta de cacau i tramussos i una senyera, amb blau o sense, segons convinga".

Entreteniment a banda, la pregunta general que jau sota la primera pedra del projecte és el model de ciutat --urbanístic i de cultura urbana-- a què respon l'Arena de Roig. Era imprescindible cedir a un empresari privat una parcel—la pública per 50 anys? No hi havia res millor a fer, interessos de la ciutadania a la mà, en aquella parcel—la? Les polítiques públiques necessiten diagnòstics previs --tècnics, ciutadans i polítics, per aquest ordre-- que ajuden a respondre la pregunta general amb idees i actuacions que generaran noves preguntes. La més evident: feia falta a la ciutat el pavelló de Roig? Un pavelló, per cert, el disseny del qual no té res a veure amb l'entorn físic immediat. A qui li feia falta? Amb quin objectiu de política pública impulsa l'Ajuntament aquella actuació? Després de l'època fosca dels grans esdeveniments de Zaplana-Camps-Rita, no hem aprés res en aquesta matèria? Quines externalitats provoquen les grans infraestructures sobre l'entorn? Quines en provocarà l'Arena de Roig? Les ha previstes l'Ajuntament? Quin paper, hauríem de continuar preguntant-nos, han de jugar els grans equipaments en el planejament urbanístic de la ciutat? Amb quins objectius socioculturals transversals i també particulars de cadascun d'ells? Malgrat les possibilitats de la Fira de Mostres, del Palau de Congressos, del Palau de la Música, del Palau de les Arts, de la Fonteta, dels tres estadis de futbol o de la Plaça de Bous --tots ells infrautilitzats--, la ciutat necessita destinar una parcel—la pública i reordenar tot un barri perquè el senyor Roig construïsca una piràmide amb objectius personals? Són preguntes, vull pensar, que es deu haver fet l'Ajuntament botànic abans d'emprendre una actuació de tant d'impacte. Seua és --de l'Ajuntament vull dir--, la competència sobre els equipaments. Com ho és de la Generalitat l'aprovació de les modificacions del PGOU.

Finalment, quin és el model cultural i esportiu que hi ha darrere de l'aposta de Roig? Quin serà l'ús real del pavelló? Qui hi anirà i com? Quins en seran els accessos públics? Per què inclou una gran zona de pàrquing privat si la política general botànica --almenys retòricament-- era la potenciació dels carrils bici i la disminució del trànsit privat? Tot fa pensar que el projecte de l'Arena de Roig no respon a cap plantejament estratègic de ciutat sinó que, contràriament, reforça una política caduca de grans esdeveniments esportius i suposadament culturals com els grans concerts que, per si no estaven prou amortitzats, la pandèmia del COVID 19 ha deixat fora de joc per molts anys. Una aposta, a més, que generà de forma directa llocs de treball de baixa qualificació i reforçarà indirectament una ciutat de low cost, de turisme de poca despesa i més airbnbs que no pernoctacions en hotels. Una esmena a la totalitat a un model de ciutat que el govern del Botànic i l'ajuntament de València diuen defensar.