La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit», deia Kundera. I com el poder cisella l'oblit al seu gust i conveniència, lluitar contra el poder és lluitar contra els silencis interessats de la història, que sempre l'escriu el guanyador i la revisa el perdedor quan el poder canvia de mans. Revisió que amb la Llei de Memòria Democràtica arriba a Espanya amb més de 40 anys de retard. I que arribarà també a les aules d'ESO i Batxillerat quan les violacions de drets humans durant la guerra i dictadura s'incorporen als continguts curriculars. Si 'El florido pensil' d'avui retrata la des(educació) d'ahir, caldrà rescatar de l'oblit la memòria segrestada per a què 'El florido pensil' de demà no retrate la des(educació) d'avui. El Govern presenta la nova Llei de Memòria i la Brunete mediàtica trau l'artilleria com si veiés a Mandinga, o siga, el dimoni. No m'estranya. Quan el sectarisme és la regla, l'objectivitat és l'excepció. Per a mostra tres botons: la llei «invisibilitza les víctimes de la repressió frontpopulista», «assalt a la transició», «ressuscita el guerracivilisme i enterra la reconciliació».
Tres judicis de valor tan viscerals que semblen judicis al vapor. Però, saben què? He vist ja eixa pel·lícula; es diu premsa trompetera pixa fora de test; va d'un concurs d'estufits per dirimir qui la diu més grossa. Perquè no raonen, arremeten. Ja ho advertia Machado: «De cada deu caps espanyols, un pensa i nou envesteixen». El futur no es construeix negant el passat; ni deformant- lo, que és una forma d'oblidar-lo. Lluitar contra l'oblit no és lluitar contra el temps per reescriure la història, com diuen els feixistes, sinó lluitar contra una de les ignomínies més perverses: els silencis manipulats del passat. Volem aproximarnos a aquells fets per exercitar un acte d'aprenentatge, una lectura exemplar a la manera que descriu Tzvetan Todorov en 'Els abusos de la memòria'. No volem oblidar el passat, volem recordar- lo sense rancúnia
