Després de 32 anys de la mort de Franco i de 13 de governs del PSOE, dirigits pel senyor X, Felipe González -que mirà cap a un altre costat de manera vergonyosa-, hagué de ser Rodríguez Zapatero qui destapara tímidament el sagnant tema de la memòria històrica, amb una llei homònima aprovada el 2007. Una normativa que va desoir les recomanacions de l'ONU, que fou catalogada de simbòlica i ineficaç per Amnistia Internacional i criticada per l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Una immensa decepció que tindrà continuïtat en la proposta del govern actual de Sánchez, que acaba d'aprovar l'avantprojecte de llei, anomenat ara, de memòria democràtica.

La nova proposta de llei significa una certa millora en relació a l'anterior normativa, però és tan abstracta com incompleta, i torna a abaratir el somni de la justícia i de la restitució històrica després de més de 45 anys de democràcia formal sense memòria. Es queda curta, sense cap mena de dubte. El text planteja a bombo i platerets la reparació integral de les víctimes de la Guerra Civil y de la Dictadura, quasi res! Però, quan es concreta la qüestió... de forment ni un gra!. Perquè, les actuacions pràctiques que es presenten -sense menysprear-les- són, a tot estirar, la declaració de nul·litat dels judicis franquistes, convertir el Valle de los Caídos en un cementeri civil -sense anomenar l'insultant lloc que encara ocupen les restes del feixista Jose Antonio Primo de Ribera, enfront de l'altar central de la Basílica-, la il·legalització de les associacions i fundacions que facen apologia del franquisme -però no dels partits que la practiquen-, l'encàrrec a l'Estat de la recuperació de les restes humanes de les foses comunes, la creació d'un cens oficial de víctimes de la guerra i la dictadura i un banc nacional d'ADN...

Així mateix, s'inclouen en l'avantprojecte de llei altres actuacions com la investigació dels béns espoliats durant la Guerra i la Dictadura o el reconeixement i la reparació de les víctimes que van realitzar treballs forçats, sense mencionar res de l'espoli econòmic aplicat sobre les propietats del bàndol republicà, mitjançant la llei Responsabilitats Polítiques (1939) i de la Comissió Central Administradora de Béns Incautats per l'Estat d'Espanya (1937), que s'encarregà de requisar els béns mobles o immobles de les organitzacions de tot tipus i persones que, per acció o omissió, no hagueren donat suport als colpistes feixistes. Un dèficit legal que suposa una retallada més de l'acord de govern entre PSOE i Unides Podem en què es comprometien a auditar els béns espoliats pel franquisme per retornar-los al seus legítims titulars. O era només un altre brindis al sol?

I es queda curta la proposta de llei perquè s'oblida de qüestions fonamentals que podrien satisfer les expectatives d'una veritable reparació dels actes perpetrats per un franquisme criminal que va assassinar més de 200.000 persones -segons l'Associació Innovation and Human Rights- i que podria tornar a ser blanquejat, més per omissió que per acció, per l'intent de Sánchez, que refusa arribar al moll de l'os com plantegen la majoria de partits que li han regalat la presidència. Uns partits que hauran de dir la seua en el procés de tramitació de la llei per tal de poder aprovar-la amb un contingut veritablement democràtic, la qual cosa passaria per introduir-hi l'anul·lació o revisió de les 169 lleis i normes vigents aprovades durant el franquisme (66 de les quals mai no han estat modificades i 43 estan signades pel dictador), segons assenyala el periodista Christian Martínez. Entre elles, la Llei de Secrets Oficials (1968) que prohibeix consultar a perpetuïtat cap document que continga informació classificada i atorga als caps de l'Estat Major de l'exercit la facultat per classificar matèries secretes al marge del Govern. O el Concordat entre el règim franquista i el Vaticà (1953), que no ha estat derogat -encara que decorat una mica el 1979- i que fa possible els privilegis econòmics, socials, polítics, educatius, jurídics i financers de l'església. O la Llei de Condecoracions oficials (1964), que manté 115 medalles policials concedides abans de 1979 a agents de policia de la dictadura, com les atorgades a "Billy el Niño"...

A més a més, caldria revocar també la Llei d'Amnistia (1977), que sota l'ham d'alliberar els presos i les preses polítiques, va servir principalment per a evitar la inculpació dels criminals i torturadors franquistes, per a regalar-los la impunitat. Tampoc no podem oblidar que durant la democràcia, cap dels darrers 50 ministres franquistes fou degradat per la democràcia, tot el contrari, la meitat passaren a ocupar llocs de responsabilitat en companyies com Endesa, La Caixa, Telefònica o Iberdrola i l'altra meitat seguiren formant part de l'àmbit polític, segons les investigacions del politòleg i periodista Lluc Salellas. I què dir de la justícia?:10 dels 16 jutges del Tribunal de Orden Público passaren a ocupar un càrrec en el Tribunal Supremo o en l'Audiencia Nacional.

Així mateix, cognoms com Banús, March, Koplowitz, Fierro, Fenosa, Coca, Melià, Salat, Barrera, Carceller, March, Millet o Urquijo van conformar un capitalisme d'amiguets sota la dictadura franquista, els mateixos que mouen els fils de l'economia actual i que, per tant, tenen una responsabilitat històrica, perquè l'origen de les seues fortunes deriven de la repressió i de l'espoli franquista. Per tant, se'ls hauria d'exigir una reparació econòmica per a les famílies que patiren la repressió franquista. I què millor que començar amb la família de José Banús, que va aprofitar treballadors forçats republicans per a construir el Valle de los Caídos? Un exemple a seguir podria ser Alemanya, on les empreses que s'havien enriquit en el feixisme varen indemnitzar les víctimes, a més, el mateix Estat va crear l'any 2000 el Programa de Compensació de Treballs Forçats amb més de 4.370 milions d'euros per a indemnitzar 1'7 milions de víctimes.

I què dir dels papers de Salamanca? És una infàmia que la democràcia de fireta que tenim encara no haja retornat, als seus propietaris, tots els documents incautats per la insultant Delegación de Gobenación del Estado para la Recuperación de Documentos (1938) durant l'ocupació franquista, perpetrada als Governs, Partits, Sindicats, Entitats i particulars desafectes al Movimiento Nacional i que van servir per a dur a terme una ferotge repressió, a partir de la informació que facilitaven a la policia i als tribunals militars. És un denigrant oprobi la falta de consciència democràtica del PSOE en no haver dut a terme el retorn de tota la documentació robada als seus legítims propietaris per uns colpistes.

Per últim, però no menys important, el govern actual hauria de donar solució a les demandes de l'Associació de Perjudicats per la Incautació del Govern Franquista, que reclama el retorn dels diners republicans (anomenats pels feixistes dinero rojo), requisats a canvi d'uns rebuts que mai no tingueren cap valor de canvi per la nova moneda franquista i que es convertiren en veritable paper mullat. Es tracta de més de 13.000 milions de pessetes republicanes i de més de 10.000 milions de comptes corrents i d'estalvis.

Tant de bo que el PSOE accepte les demandes plantejades més amunt i moltes altres que li faran arribar els partits que varen fer possible que Sánchez arribara a la poltrona del govern. Seria una llàstima que amb les majories que hi ha actualment al parlament espanyol aquest avantprojecte de llei no siga substancialment millorada, ja que podria comptar amb 193 vots com a mínim, gairebé 2/3 parts de l'hemicicle del congrés (PSOE, Unides Podem, ERC, CUP, Junts per Cat, PNV, Bildu, BNG, Més País, Compromís). Esperem que no els tremolen les cames davant el franquisme sociològic i electoral, i la voluntat política siga acompanyada d'un pressupost suficient per a implementar una llei digna perquè, d'Amnèsia Històrica i Democràtica, ja n'hi ha hagut prou fins ara.