Diumenge passat els amics de Lluís Miquel Campos li van oferir el millor homenatge que podien fer-li: cantar. La música i la cançó han estat una fita important en la vida de Lluís Miquel, l'emoció surava per l'ambient quan al final un Lluís Miquel emocionat va donar les gràcies als seus amics, els músics i el públic. Va recordar alguns amics absents, el Monle, Ovidi, Carles Barranco i ens va recordar a tots que "hem de treballar per la nostra memòria i cultura". Es el que ha fet al llarg de més de mig segle.

Amb Lluís Miquel ens coneguem més de cinquanta anys. Els meus primers records son d'algunes vesprades de ball al soterrani del local del SEU al carrer de les Comèdies. Lluís Miquel, agafat a un estrany baix elèctric, amb els Quatre Z, aleshores aquest era el nom del grup, cantant cançons de Peppino Di Capri o Hervé Villard. Mentre ells cantaven nosaltres anàvem avesant-nos en la difícil assignatura, per aquells dies, del bes i la tendresa.

Entre 1963 i 1967 Els Quatre Z van enregistrar 4 discos EP amb temes propis i d'altres cantants, especialment francesos, i de Raimon. D'aquells dies recorde especialment "Marieke Marieke" en traducció, crec, d'Alfons Cucó. Tot va acabar quan el febrer del 1968 després d'una actuació al cine Artis de València van ser detinguts per ordre del "poncio" de torn. Lúltim disc va tindre problemes de distribució i les seues actuacions prohibides. Els Quatre Z van desaparéixer i les reivindicacions nacionals valencianes van ser ja al punt de mira del franquisme.

El 1976 reapareixen, ara amb el nom de Lluís Miquel i els Quatre Z, crec que va ser al ja desaparegut València Cinema del carrer Quart, l'any següent graven l'elapé "Onze cançons i un adéu" amb temes propis i de Brel i Becaud. Els dies del silenci obligat Lluís Miquel havia treballat musicant alguns poemes d'autors valencians, i en aquest disc trobem temes, entre altres, d'Albert Garcia i Soler i Godes. Al final de l'escrit de presentació del disc Lluís Miquel ens deia "S'adoneu del món que ja hem guanyat?" Eren aquells primers vents de democràcia i tots ens sentíem plens de força per canviar un món que no ens agradava. Però vindria la santa Transició i la Constitució i totes les nostres esperances anirien fonent-se poc a poc. Encara que molts continuàrem en la lluita diària, uns fent cançons, altres escrivint i altres en diferents trinxeres.

Temps després Lluís Miquel grava en directe un doble elapé al Teatre Principal de València on es acompanyat per alguns companys de professió com Serrat, Pi de la Serra, o Sabina entre altres. Entre les cançons registrades tornem a trobar noms de la "Chanson" i temes escrits per Lluís Miquel, alguns d'ells amb una certa ironia critica. Cada vegada que ens veiem li deia que deuria gravar un elapé amb cançons de Brel, per mi es qui millor l'ha interpretat en català. Mai ho va fer, però el 2.005 enregistra un elapé amb temes de Brel, Modugno, o Becaud.

Som davant un personatge polifacètic, i quan els vents de la cançó no bufaven massa de cara va crear la Patxinguer Z, una orquestra que ens va fer ballar al llarg de moltes revetlles i que es va donar a conèixer a tot Espanya des del programa "Esta noche" de Garcia Tola.

A la fi del recital Lluís Miquel va dir als seus amics que l'havien fet tocar el cel i que en la defensa de la memòria y la cultura sempre contaren amb ell. Es molt més que un "crooner". Ara, escrivint, malgrat els anys passats, recorde els besos ardents d'alguna Marieke pels carrers d'Altea o Calp mentre sonava la veu de Lluis Miquel.