Gràcies a Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927-València, 2009) tots hem viscut una infantesa a Altea. Sobretot aquells i aquelles que els anys setanta començàvem a llegir en valencià a través de la màgia d’un llibre amb una original portada amb dues xiquetes dels anys trenta amb dos rams de flors a les mans, en una fotografia d’estudi reproduïda amb tonalitats crema, d’encantador regust naïf. En la cara d’una de les xiquetes hi ha un cercle de color roig. La novel·la es titulava ‘Matèria de Bretanya’ i va ser premi Andròmina dels Octubre l’any 1975, publicada per l’editorial Tres i Quatre. Va ser un ‘best-seller’, amb més de vint mil exemplars venuts, perquè fou una de les referències bibliogràfiques més recomanades en els cursos de llengua i literatura del centre Carles Salvador, en les primeres classes oficials de valencià de la transició. Ara, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb bon criteri, ha dedicat el 2020 a la nostra escriptora.

Aquell llibre de Carmelina va marcar la memòria sentimental d’una generació de valencians i valencianes que associàvem íntimament les seues memòries d’infantesa amb els inicis de l’aprenentatge de la llengua. I aquell poder evocador de les paraules, la memòria i els records, s’hi transsubstanciava en el poder evocador de la llengua a la qual ens acostàvem, alenats per la matèria dels somnis i l’olor de peix i saladura de la costera del sol i els crits i les paraules de les dones que cantaven cançons de bressol per a dormir els fills. Mentre apreníem la llengua ens familiaritzàvem amb les comandantes i el marit de la senyora Teresa la telegrafista i anàvem a fer alga per als animals en substitució de la palla de blat. Jugàvem a les alcoletges; aquells bancals de vora riu amb els parrals i les figueres… i en arribar l’hora de berenar la mare Paula ens ha preparat el pa blanc i redó i hem lluitat amb els altres xiquets i les altres xiquetes pel coret de la melva.

‘Matèria de Bretanya’ va ser una de les primeres novel·les de la represa literària, com el cas d’ ‘Els cucs de seda’ (1975), de Joan Francesc Mira, i de ‘Ramona Rosbif’ (1976), d’Isa Tròlec, entre altres, publicades en Tres i Quatre.

L’any de la publicació, Carmelina ja havia publicat dos poemaris en edicions d’autor: ‘Un món rebel’ (1964) i ‘Conjugació en primera persona’ (1969). I com a dona culta, llicenciada en Filosofia i Lletres i neta de l’historiador Francesc Martínez i Martínez, va col·laborar amb articles d’història i literatura medieval en les pàgines de Levante-EMV. Segons Lluís Alpera, el seu millor poemari va ser ‘Els jeroglífics i la pedra de Rosetta’ (1976). Va escriure també una narració posterior, ‘El llamp i la sageta dels records’, ambientada en la Guerra Civil. I una curiosa fabulació en forma de lletra apòcrifa de sor Isabel de Villena. La seua obra l’han estudiat Lluís Alpera, Enric Balaguer, Ferran Carbó, Vicent Escrivà, Enric Ferrer i Jaume Pérez Montaner. Josep Iborra ha escrit que, salvant les distàncies, Carmelina Sánchez-Cutillas és la nostra Mercè Rodoreda.

I recordant ara de nou aquesta escriptora, com ja hem escrit en anteriors ocasions, recordem també els noms de Maria Beneyto, Beatriu Civera, Maria Ibars i Matilde Llòria, aquella nissaga d’escriptores que van gosar expressar-se en valencià en els extensos anys dels franquisme, sense lectors ni prestigi, sense referències culturals i socials. Cal reconéixer el mèrit d’aquelles dones, més enllà de qualsevol altra circumstància. A Carmelina, entre moltes altres coses, li hem d’agrair aquella vivència extraordinària a Altea, la nostra infantesa a Altea. I tot això gràcies al seu poder encisador a través de l’escriptura, com la Dama del Llac capaç de convertir la ficció en realitat i el món de les fades i les illes i els rius encantats de la infantesa en una dolcíssima i nostàlgica ‘Matèria de Bretanya’.