Primavera de 1938. Malgrat els atacs de l’aviació feixista, l’Institut Nacional d'Ensenyament Mitjà Lluís Vives de València va garantir el dret a l’educació del seu alumnat. L’actual IES Lluís Vives conserva baix del seu pati de jocs el refugi antiaeri que, amb diligència i eficàcia, es va construir per a defensar eixe dret: meritòria cicatriu que ara mostra amb orgull.

Primavera de 2012. Front al desmantellament dels serveis públics que pretenien uns governs infames, l’IES Lluís Vives va ser avantguarda de la Primavera Valenciana, símbol de digna resistència i defensa de l’ensenyament públic de qualitat. Direcció, professorat, alumnat i famílies feren pinya contra l’agressió de qui explícitament els va considerar “l’enemic”.

Primavera de 2020. Quan un enemic de veritat, invisible i letal, va desbaratar el curs escolar, l’esforç extraordinari de professorat i alumnat per adaptar-se amb agilitat a les circumstàncies, aconseguí salvar-lo de manera més que correcta.

Tardor de 2020. Es veu que este temps ja no és tan bo com la primavera per al dret a l’educació, perquè, en tornar a classe, l’alumnat de Segon de Batxillerat de l’IES Lluís Vives, com el d’altres centres públics, s’ha trobat amb unes mesures -eixes que, segons l’Administració Educativa en la qual confiàvem, s’havien preparat des de fa temps- que no contemplen la igualtat d’oportunitats de l’alumnat.

Segon de Batxillerat és un curs decisiu per al futur de l’alumnat que el cursa. En ell, a banda de formar-se per als estudis superiors, l’alumnat prepara les proves d’accés a la Universitat, eixes EBAU que, desgraciadament, estan plantejades d’una manera tan competitiva que unes dècimes de diferència en la nota poden determinar l’accés o no als estudis desitjats.

Per això, la major part dels instituts públics i la pràctica totalitat dels privats i concertats han aprofitat l’estiu organitzant-se per a donar eixe curs transcendental amb docència completa i presencial. I han preparat mitjans telemàtics per si hi ha confinaments. Però al Lluís Vives, ni una cosa ni l’altra, perquè la Direcció del centre, considerant que les aules són massa xicotetes, ha decidit dividir cada grup de Segon de Batxillerat en dos semi-grups que van a classe en dies alterns. D’eixa manera, l’alumnat només rep la meitat de la docència, havent de preparar-se per lliure la resta dels dies. I la docència telemàtica, ja es veurà... Sap greu reconèixer, famílies defensores de l’ensenyament públic com som, que, esta vegada, la concertada i la privada ho han fet millor.

Pretendre, com fan la Direcció del centre i la Conselleria d’Educació, que en esta situació l’alumnat del Lluís Vives va a tenir en les EBAU les mateixes oportunitats que l’alumnat dels centres amb docència completa només pot considerar-se un engany i una burla: fins i tot ens han arribat a dir que així és millor perquè, al ser els grups més reduïts, l’alumnat rebrà més atenció! Si així fóra, per què no implementar eixe magnífic sistema per a tothom o per a sempre?

Les recomanacions del Ministeri de Sanitat per fer front a la Covid-19 en les aules animen a la màxima presencialitat, adaptant si cal espais alternatius a les aules dins del centre o en edificis públics propers. En el cas del Lluís Vives, un institut amb nombroses i àmplies dependències disponibles i situat al centre de València, no hauria d’haver problema per a trobar espais i aconseguir la docència completa. Així ho hem vist les famílies, que hem proposat solucions diverses. Però la Direcció del Centre respon que ja ha fet la seua feina, que compleix la normativa i que l’assumpte està ben resolt. Òbviament, no és així quan famílies, alumnat i gran part del professorat veiem un problema ben gros. I complir la normativa mai ha garantit eixa excel·lència que acostumava a atribuir-se el centre...

Les famílies afectades, sabent que els d’ara són els millors representants polítics als quals -hi ha el que hi ha- podem aspirar, quedem a l’espera d’una rectificació. Ja s’ha fet a altres IES que estaven en la mateixa situació i també a Aragó, on el govern autonòmic ha rectificat, cosa, diuen, de savis. Esperem que també ací arribe eixa saviesa: que no hàgem d’assumir que, sempre que vulguem defensar l’educació pública de qualitat, l’enemic anem a ser nosaltres.