Els intents dels poders mediàtics de fer-nos empassar Felip VI com una persona llesta, formada i competent per al càrrec que ocupa sembla que mai no arribaran a quallar. La gran campanya propagandística que el vol consagrar com el monarca més preparat de la història borbònica ha fet aigües totalment, tot i que siga el primer Borbó amb estudis universitaris –tota una vergonya per als 300 anys d’una dinastia analfabeta!

Però la seua educació no resultà fàcil ja que fou un adolescent problemàtic, consentit, mal estudiant, capritxós i un maleducat amb el personal treballador de Zarzuela, com assenyala Pilar Eyre. Per això, son pare el posà en mans d’un mentor militar per a què intentara redreçar-lo. José Antonio Alcina del Cuvillo se n’encarregà de manera estricta. Amb tot i això, aquestes conductes sembla que no han estat corregides del tot, ja que per a gent pròxima segueix sent un personatge molt cabut, poc empàtic i que no accepta l’opinió d’altres. A més, cal sumar-hi la influència inculcada per la seua professora d’història, Carmen Iglesias, una fanàtica espanyolista, partidària d’una visió uniformista i reaccionària d’Espanya, mereixedora de pertànyer a Vox. I és clar, a partir d’ací es poden entendre moltes de les actuacions del cunyat de l’Urdangarín empalmat.

El màrqueting emprat per blanquejar-lo compulsivament se n’ha anat en orris en un temps rècord. Des de la seua coronació d’urgència l’any 2014, per la catàstrofe que li venia al damunt a son pare, el rei Borbó no ha amagat el seu caràcter autoritari i la seua ideologia dretana. Els moments més significatius del seu ominós regnat comencen amb el seu posicionament davant les aspiracions democràtiques catalanes pel dret a decidir. Felip VI tingué la barra de posicionar-se políticament amb el duríssim discurs que va emetre per televisió el 3 d’octubre de 2017 contra el referèndum d’autodeterminació realitzat dos dies abans a Catalunya, en què justificava la brutal violència exercida a tort i a dret; una intervenció que va fer minvar de manera exponencial el suport a la seua persona, tot fent pujar el sentiment republicà català fins al 74% i col·locant la valoració de la monarquia en el darrer lloc de les institucions, amb un molt deficient 1,7.

Un any després, abans de ser aprovada pel govern l’exhumació de Franco, 700 militars van firmar-ne un manifest en contra. I què hi va fer el rei al respecte? Doncs, res. S’hi va quedar mut, quan hauria d’haver cridat a l’ordre i condemnat els protagonistes d’aquest soroll de sabres franquista, com a Cap de les Forces Armades que és. Tot açò no hagués passat a Alemanya, on haurien estat expulsats de l’exèrcit, si més no. Espanya és diferent: ací son castigats militars com el Tinent Luis Gonzalo Segura, per denunciar corrupció en la cúpula militar, tan extensament coneguda, com permesa.

I què dir de les amistats perilloses del monarca? Resulta que segueix el mateix camí que son pare fent tots els possibles per blanquejar règims criminals com el d’Aràbia Saudita, fent-hi viatges d’Estat o rebent-ne el príncep hereu Salman, acusat de l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi. O d’altres amistats més properes com la de Javier López Madrid, de l’entorn íntim de la corona, aquell que Letizia anomenava el compi yogui, que fou detingut per indicis del pagament d'una comissió d'1’4 milions d'euros a Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid i vinculat a sumaris com els de la sortida de Bankia a borsa i l'operació Púnica, que projectà sobre la casa reial l’ombra de la corrupció.

Per acabar, és molt significativa la recent telefonada del rei al president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, passant-se per l’entrecuix la neutralitat que li adjudica la Constitució, fent una pressió paral·lela a la de l’extrema dreta política i judicial contra el govern. Doncs, que vaja jugant a cavar la seua pròpia tomba, perquè més prompte que tard li arribarà el seu Sant Martí republicà, si tothom que s’anomena d’esquerres s’ho proposa.