Vivim moments difícils i convulsos per al valencianisme i l'afició, sense saber ben bé quin serà el rumb d'esta temporada o de les pròximes. Tot i això, sí que tenim alguna certesa, la qual tampoc albira molt d'optimisme per al futur.

Per tant estem obligats a repensar el futur del nostre benvolgut València CF, explorant noves vies que doten a la institució, d'estabilitat econòmica, deportiva i urbanística que ara no en té i de fórmules que possibiliten que la majoria accionarial del club torne a mans dels valencians i valencianes.

En estos moments, resulta obvi la fractura de convivència entre el màxim accioniste asiàtic i l'afició. Per desgràcia, mai ha sigut possible un "contracte social" on s'aconseguira un punt òptim entre els sentiments, desitjos i anhels de la massa social del valencianisme i els interessos de la majoria accionarial, que d'altra banda poden ser comprensibles des d'un punt de vista mercantil. Així doncs, alguns fórem ingenus si pensàvem en el seu moment que esta inversió asiàtica venia al València CF a la cerca d'una aventura romàntica, plena de fama i glòria.

Més que mai es fa peremptori un gir copernicà dels esdeveniments del nostre Club. Necessitem que la societat cívica valenciana -com pareix que està passant- siga proactiva per tal de recuperar la majoria accionarial del València CF, respectant al màxim l'inversor asiàtic. D'una banda, tal com estem veent en la qüestió urbanística, el rol dels poders públics valencians és vital per a dirigir esta nova “refundació d'idees”. I d'altra, i quasi el més important de tot, necessitem un canvi de rumb que mire a la identitat del València CF -la d'abans i la de després de ser SAD-, als nostres referents que han fet gran al Club en els seus 101 anys d'història.

En este sentit rememorem figures cabdals, cada una d’elles amb els seus matisos, com foren en el seu dia i en la seua època: Vicente Peris, Ramos Costa o Arturo Tuzón. Els sotasignats d'este article tenim clar que la conversió del Club en Societat Anònima Deportiva no fou una bona notícia per al valencianisme, haver-ne mantingut la figura jurídica clàssica com altres equips de la lliga espanyola ens haguera estalviat molts mals de cap, a més de perllongar majors quotes de democràcia dins del Club. No fou així, llavors cal buscar fórmules alternatives dins del nou context mercantilista.

Pensem que el model més òptim, paradoxalment fou el primigeni de tots, aquell impulsat per Arturo Tuzón i aquell que hauria d'implementar-se en un futur. És a dir, un consorci d'empresaris valencians que aposte de manera decidida amb el suport de la massa social i de les institucions, per la compra del paquet de la majoria accionarial que hui posseïx Meriton Holdings amb un model de gestió estable tant en el plànol deportiu com en l'econòmic. Perquè estem convençuts que el València CF és rendible. Com s’ha demostrat ja en el passat, però també recentment demostrà Mateu Alemany, amb una bona gestió i els recursos humans adequats es pot aconseguir una altra bona època d’èxits deportius i així generar valor afegit a les accions. Perquè no hem d'oblidar, que ningú per molt valencià i valencianista que siga invertirà de forma altruista i no lucrativa.

El segon pilar on s'hauria de consolidar el València CF del futur és en la creació d'un Consell Valencianiste integrat per exfutbolistes, exdirectius, professionals del futbol base valencià i gent vinculada al món de les penyes, amb un prestigi i una trajectòria dins del valencianisme, els quals a més tinguen plena acceptació dins de l'aficionat. El rol d'este òrgan, vindria a suplir la fallida Fundació del València CF i serviria d'una banda d'instrument per al control, supervisió i fiscalització del club en tots els seus àmbits- emetent informes anuals sobre la gestió econòmica i deportiva del Club- així com d'agent consultor arran de les decisions més significatives per part dels gestors.

En altres paraules, un Consell Valencianiste que servixca per a no caure en els errors del passat, impedir que el Club puga estar en mans d'inversors que mai han tingut cap vinculació amb el Club i que fiscalitze l'acció del Consell d'Administració al marge de la majoria accionarial. És a dir, un ens independent que siga el garant de la viabilitat del Club, al llarg de les pròximes dècades, amb un esperit "preconversió en SAD". En este sentit, no trobem en l’actualitat una figura millor per a liderar esta iniciativa, donat el seu prestigi i tarannà intel•lectual, que el Sr. Joan Martín Queralt.

I un tercer pilar com a mesura per a tornar a evitar majories absolutistes dins de la propietat de l’entitat, un mal que en major o menor mesura ha estat patint el nostre Club des de la seua conversió en SAD, el qual consistiria a prohibir per llei, ostentar més d’un determinat percentatge de la propietat de l’entitat, ja fora a través de persones físiques com jurídiques. Este tipus de mesura ja existix en el món empresarial i sobretot s’ha aplicat després de la privatització de monopolis estatals. Percentatges entorn del 15%-25% són ja suficients per a tindre presència en consells d’administració i influència en la presa de decisions estratègiques de l’entitat, sense arribar a tindre la majoria absoluta que conduïx a situacions passades de mals records per als valencianistes.

En definitiva, no es tracta de cridar a inversors multimilionaris de terres llunyanes. Més aïna tot el contrari, fer vore a la societat cívica valenciana i al nostre teixit empresarial que entre tots i totes podem buscar una eixida valenciana i valencianista a la crisi social, deportiva, econòmica i urbanística que viu ara per ara el Club.

Perquè encara que, com a valencianistes, ens haja tocat viure temps turbulents, mai perdrem l’ànim i sempre estarem disposts a anar amunt... Amunt València!