Fa uns dies escoltava a la ràdio els testimonis punyents de tres dones molt grans descriure com, la condició de dones, va ser decisiva en la forma de ser violentades i assassinades pel franquisme. A més de ser violades, de vegades per grups sencers de malparits, eren torturades i assassinades. I, fins i tot a algunes d’elles, els arrancaven els nadons acabats de nàixer i les assassinaven acabades de parir.

Després del cop d’Estat franquista, gairebé tota la població va patir les conseqüències de la dictadura, però els pitjors efectes els van patir les dones, tant en la forma de ser torturades i assassinades com, les que van sobreviure a aquelles matances, perquè ja no van viure, van malviure tota la seua vida.

Jornades de treball interminables en els camps o servint en les cases dels que van recolzar el cop d’estat, sense una alimentació adequada, i en nombroses ocasions sent abusades pels senyors i senyorets de la casa o pels propietaris de les terres, sumaven noves formes de tortura per a aquelles dones.

L’assassí traïdor Queipo de Llano, des dels micròfons de Ràdio Sevilla despertava els més baixos instints de les tropes franquistes animant-los a violar i a assassinar a les dones. Aquesta era una de les seues consignes.

Aquest terrible exemple de dones assassinades i violades pels soldats franquistes no és més que un exemple del que passa en qualsevol conflicte armat arreu de món. Que els cossos de les dones es converteixen en territoris que ocupar de qualsevol manera. A la força, però cal ocupar-los. Són botins de guerra i, al seu torn, territoris conquistats.

Però han passat més de huitanta anys i la reparació a aquells fets comesos contra les dones espanyoles que van lluitar per la República, encara no acaba de veure la llum.

Afortunadament confie en el fet que, des de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica que dirigeix Rosa Pérez Garijo, s’avance en aquest tema de la mateixa manera que s’està avançant en el conjunt de la recuperació de la memòria històrica en general.

I tinc confiança, perquè no m’agradaria que, almenys al País Valencià i amb un Govern de progrés, es tornaren a oblidar de les dones que van defensar fins a l’últim alé la II República i que patiren de repressió franquista molt més dura del que ens podem imaginar.

Vist el que està ocorrent a Madrid on, fins i tot s’estan eliminant els noms de prohoms d’aquell moment històric com Indalecio Prieto i Largo Caballero, no m’agradaria que de nou, les dones republicanes foren castigades amb l’oblit, o, cosa que és el mateix, amb una nova forma de repressió.

La nostra democràcia té un deute gran amb totes les persones que van lluitar per defensar el règim polític legítim que representava la II República i que van acabar a les voreres de camins i carreteres. Però l’esforç per recuperar els noms de les dones lluitadores ha de ser reforçat perquè la invisibilització de les dones ha estat generalitzada al llarg de la història, i per això cal fer un esforç major per recuperar els noms d’aquelles dones que van ser torturades, violades i assassinades pels que van secundar el cop d’estat i van consolidar un règim de terror, sobretot per a elles.

No podem ni devem permetre que l’oblit dels seus noms i dels seus testimonis siga una nova forma de repressió, ara des d’un Estat democràtic. S’imposa justícia i reparació a la seua lluita.