Hi ha coincidències tan sorprenents que inviten a establir paral·lels. És el cas de tres esdeveniments que han complit anys -diguem-ho així a falta d’un sinònim menys festiu- el passat 15 d’octubre. Eixe dia, però de 1894, Alfred Dreyfus és acusat de traïció injustament en França, motivant la famosa carta ‘J’accuse’ de l’escriptor Émile Zola. Eixe mateix dia, però de 1940, afusellen al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys després d’un judici militar sense garanties processals. I un 15 d’octubre també, però de 2016, huit jóvens són acusats injustament de terrorisme en Altsasu (Navarra). En tots tres casos abundaren les irregularitats en les acusacions. Però pocs intel·lectuals s’han insubordinat davant la injustícia. Malalts de conformisme, la majoria es dedica a conrear el seu jardí com el Càndid de Voltaire. No són intel·lectuals compromesos, sinó bufons medievals i analistes de taverna. Han deixat de ser personatges incòmodes esdevenint una peça més de l’engranatge del sistema.Segons un estudi del professor de Dret Processal en la Universitat de València Ricardo Juan Sánchez, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya en 62 ocasions els últims 20 anys, per vulnerar el dret a un procés judicial just. Òbric parèntesi per digerir el que acabe d’escriure, i com que les irregularitats processals es repeteixen com l’all me’n recorde dels jóvens d’Altsasu. Tanque parèntesi i pregunte, no com especulació, sinó com exercici contra l’estranyesa: on són els nostres Zola? A Espanya no hi hagut cap ‘Jo acuse’ ni cap rèplica com la d’Unamuno a Millán Astray en la Universitat de Salamanca. Zola i Unamuno exerciren l’ofici d’intel·lectuals al servei de la veritat perquè la veritat és la veritat, la diga Agamèmnon o el seu porquer, com va dir el clàssic. Però molts intel·lectuals són asimptomàtics i callen; i si parlen és per cridar «¡Viva el rei!» en un vídeo que excreta tanta caspa que, per avançar o retrocedir en el visionat, cal fer-ho en trineu.
