Si la moció de censura de Vox hagués sigut un partit de futbol, diria que li va faltar el principal al·licient: la incertesa del resultat. De bon principi sabíem que no estàvem davant un clàssic com el Madrid-Barça. La derrota de Vox estava cantada i l’únic dubte era saber per quants vots perdria. La patacada ha sigut tan memorable que caldria traslladar el cas a la Guinness World Records, ja que el succés ha batut tres marques: primera, és la derrota més contundent de la història en una moció de censura; segona, al candidat només l’han votat els seus (52) front a 298 en contra; i tercera, no hi hagut cap abstenció. Tres rècords que són mereixedors d’ingressar al Llibre Guinness.En política, com en futbol, hi ha dues maneres d’actuar: aprofitant els errors de l’altre com aquell que espera que li arribe el baló, o prendre la iniciativa i anar sempre a per la pilota com el líder d’ERC al debat de la moció. Un locutor esportiu ho comentaria així: pren la paraula Rufián, conjuga el Corcuera o Corcuese, s’acosta a la porteria carca, li fa traveta al diputat 53 que viu a Zarzuela, dribla el patrioterisme carrincló de Vox, xuta i... gol... gol... goooool. De traca i mocador el marmoló a la bancada socialista perquè acull un variat assortit d’espècimens al Juràssic Park on pastura Felipe González, el ‘Tyrannosaurus rex’ que ha descobert, de major, que volia ser com Aznar.Si Argentina té a Maradona, el País Valencià té a Joan Baldoví. Tots dos admiren al papa; i tot i que un servidor no és gens de dogmes i anatemes, ni de bisbes i papes (excepte si són de creïlla), salude amb salves d’honor el «Viva el papa!» de Baldoví. Però si em consentiu la ironia afable, això de convivència civil entre persones del mateix sexe no és nou, es diu convent. Més enllà d’aquesta subtilesa, el papa ha reconegut l’obvietat: que els homosexuals també «són fills de Déu». Ja ho saben els fanàtics, inquisidors i xupla-bíblies que ho havien oblidat: això de criatures de Déu també anava pels gais.
