La democràcia és un sistema polític que genera essencialment decepció, diu el filòsof Daniel Innenarity. Però a hores d’ara sembla que més que decepció la democràcia espanyola genera depressió. La premsa europea s’ha posat d’acord recentment a assenyalar Espanya com el país que pitjor està gestionant la crisi del coronavirus amb termes tan durs com un Estat fallit o un país fracassat. I és que la pandèmia ha posat sobre la taula totes les debilitats d’un règim polític sobre el qual encara pesen com un gran llast tots els estigmes que l’han condicionat des de la seua fundació amb la Constitució del 78. La covid-19 ha tingut un efecte catastròfic sobre el vaixell espanyol, un vaixell enfonsat que ha fet surar totes les misèries d’un règim que ha demostrat la seua extrema vulnerabilitat en el moment que ha hagut de mostrar fortalesa en la gestió d’una situació inesperada. Ha fet aigua per tots els costats, per la proa, per la popa, a babord i a estribord.

I la veritat és que sembla que s’ha produït un pervers sortilegi perquè la crisi sanitària ha aparegut just en un moment en què tenim el gran adalil de la transició modèlica, Juan Carlos I, fugit als Emirats Àrabs a causa d’un pudent afer presumptament relacionat amb amants i corrupció, un mal assumpte. I per si no n’hi haguera prou, el seu fill, Felipe VI, en gran part qüestionat perquè ha tornat a reviscolar de nou en l’opinió pública el debat entre monarquia i república. Certament, la pandèmia ha posat en evidència el funcionament del model territorial de les autonomies i la seua coordinació amb el govern central. Amb el conflicte català ja plovia sobre banyat. Però ara la impressió de molta ciutadania és que la impúdica descoordinació entre algunes autonomies i el Govern central en la gestió de la crisi ha sigut un dels factors claus per a l’expansió de la pandèmia. Com han valorat els corresponsals de premsa internacionals, aquest país ha semblat més un galliner que uns polítics responsables gestionant les administracions de l’Estat.

Serà allò que sempre s’ha dit i que era un tòpic molts anys enrere: Espanya és diferent. I per què és diferent? En la meua opinió, i entre altres moltes coses, perquè la dreta encara no ha assimilat el joc democràtic i les polítiques d’Estat, més enllà del lícit debat opositor, i la seua actitud hostil es converteix en un bloqueig permanent de les institucions de l’Estat quan ells no governen. I per si no n’hi haguera prou, ha aparegut com un gran estel un altre partit que simbolitza el subconscient col·lectiu del Partit Popular, un partit franquista com és el cas de Vox. Ha sigut un fet veritablement patètic el toc d’atenció de la Comissió Europea al Govern espanyol per l’intent de reforma de l’elecció del Consell General del Poder Judicial. Sobretot perquè dos països autòcrates, com Polònia i Hongria, amb sistemes judicials molt qüestionats a Brussel·les, han volgut aprofitar les aigües revoltes per a legitimar-se.

Com es pot governar un Estat amb el principal partit de l’oposició sempre en estat de guerra permanent, sense consensos ni polítiques d’Estat? En una crispació permanent, una polarització permanent, i amb un estat de conflicte que contamina l’opinió pública mentre la ciutadania pateix les conseqüències de la situació. I no cal ni parlar del càncer de la corrupció, ni de la rigidesa d’una constitució amb perfum de pàtxuli, ni de la debilitat d’una economia basada en excés en sectors volàtils sense valor afegit i poca o cap inversió en investigació i coneixement.

Fet i fet, recomane encaridament la lectura d’un llibre d’aparició recent, d’un assagista brillant com Gustau Muñoz, ‘Elogi del pensament crític’, publicat per l’editorial Afers, perquè les seues pàgines són una reflexió lúcida de grans qüestions actuals com Europa i el Mediterrani o la Il·lustració i les virtuts del pensament crític, entre altres. També perquè la llegenda de la transició modèlica, amb paraules seues, va comportar un canvi però també una continuïtat. Si de cas, es va edificar sobre un pacte de silenci que va deixar tocada la fibra moral del nou règim. I el debat sobre aquesta experiència política continua fins a hui en dia. Just en un moment en què el tsunami d’una crisi sanitària ha posat en relleu les misèries d’un règim que, ara per ara, genera una gran decepció.