Hui és «el primer dimarts després del primer dilluns de novembre», dia en què se celebra l’elecció presidencial en Estats Units. Si vostè fóra estatunidenc, a qui votaria: al candidat que té cara d’expresident o al president que té pinta de no ser-ho? Sí, sí, ho reconec, la pregunta és com la del cambrer que insta a elegir entre Pepsi o Coca-Cola. Diuen que guanyarà probablement Joe Biden; però... i si guanya el però? Marededeusenyor, quin panorama! Si visquera la meua tieta invocaria en ‘cristià’ (l’altra forma de dir ‘castellà’): «Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal, ten misericordia de nosotros y del mundo entero».
S’ha dit que aquell que val triomfa, però aquest postulat té poca base, perquè no sempre el que triomfa val. Donald Trump n’és la prova, ja que va guanyar les eleccions quan tenia els pitjors ingredients per a vèncer: és autoritari, racista, masclista, mentider i, com Homer Simpson, més que parlar, eructa. Quatre anys després s’hi pot afegir al menú que abusa del poder i avala el perillós concepte que per a guanyar tot s’hi val. Així que, guanyarà si en l’electorat fa carrera el refrany «val més dolent conegut que bo per conèixer». I perdrà si té més acceptació la dita «qui sembra vents, recull tempestats». Que ausades que n’ha sembrat fomentant la polarització social que fa servir com a combustible electoral. Polarització instal·lada al voltant de prejudicis, que no d’idees; i que, com a patologia social, fractura la societat en dos parts.
Les eleccions en Estats Units no ens són alienes perquè els canvis que originen acaben incidint, per l’efecte papallona, en tots els països del món. Això sí: guanye qui guanye, perdem. Si guanya Pepsi-Trump, creixerà el nacionalisme reaccionari; i si guanya Coca-Biden, prevaldran els interessos del capital financer transnacional. Amb semblant disjuntiva n’hi ha per tirar-se a la beguda. Però com el resultat no depèn de mi, m’ho tiraré tot a l’esquena i que siga el que Déu vulga (si és que vol alguna cosa).
