Enguany ha estat el segon centenari del pronunciament de Riego a Cabezas de San Juan. Potser l’omnipresència del coronavirus i els seus estralls hagen estat una de les causes del poc ressò d’esta efemèride. És cert que va assaltar el poder per restaurar la constitució de 1812 amb tota la càrrega simbòlica de llibertat que representava; llibertat que havia negat Ferran VII, ‘el rey Felón’. Forçant el llenguatge podríem dir que l’exemple de Riego va marcar tendència en l’àmbit militar, no sols espanyol, sinó també en el de l’Amèrica hispana, on el ‘pronunciamiento’ va ser la manera quasi habitual de produir-se els canvis de poder en les noves repúbliques. Tot i això, i hagut compte dels intents carlins de derrocament del sistema liberal per la força, durant bona part del segle XIX l’exèrcit seria considerat com el garant del liberalisme espanyol; fins i tot polítics con Francesc Pi i Margall defensaven el servici militar obligatori.
Tot i això, les Corts de Cadis ja havien contemplat l’exempció del servici militar a canvi d’un donatiu, pràctica que es va estendre al llarg del segle XIX i, amb motiu de la guerra de Cuba, este costum va estendre’s exponencialment, cosa que permeté a Hisenda ingressar sumes astronòmiques per a l’època. Com a conseqüència, les tropes espanyoles a Cuba estigueren nodrides per fills del poble treballador, famílies que no podien disposar de diners suficients com per a traure els seus fills d’una guerra tan estúpida com totes. El president Cánovas va exclamar que lluitaria per Cuba fins l’últim home i fins l’última pesseta. No es tractava d’aconseguir la pau, sinó de guanyar la guerra. Als conservadors se’ls feia, se’ls fa, la boca aigua, parlant de pàtria, d’exèrcit, de sacrifici, però no són ells els qui posen la carn de canó, sinó els fills de la classe obrera; sempre.
El divorci entre l’exèrcit i el poble continuà eixamplant-se en el segle XX. Després de la pèrdua de les restes de territoris espanyols d’ultramar, la publicació d’una vinyeta satírica de Joan García-Junqueda en la revista satírica ‘El cucut’ en va ser l’excusa per l’esclafit: si hi ha un banquet per commemorar una victòria sols pot ser de civils. Quelcom tan innocent va suscitar l’ànsia de restaurar la dignitat militar; tres cents oficials assaltaren, entre altres indrets, la impremta on s’hi publicava el setmanari. Una autèntica heroïcitat. Era novembre de 1905. La reacció política no va ser, precisament, la de condemna dels oficials, sinó ben al contrari: la dimissió del president de Govern Eugenio Montero Ríos i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions que deixava tots els delictes «contra la pàtria o l’exèrcit» en mans dels militars.
Com a conseqüència, després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona, el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, promotor de l’escola moderna, va estar acusat de ser l’instigador de la revolta, condemnat i afusellat al castell de Montjuïc. Havia tingut un juí sense garanties, una autèntica farsa. Corol·lari, una onada de manifestacions es va estendre per Europa i Amèrica; el fantasma de la llegenda negra no sols ressuscitava, sinó que es mostrava tan viu com actiu. Hi ha pobles que aprenen de la seua història i hi ha d’altres que no.
No oblidem que la Setmana Tràgica s’havia iniciat quan el Govern va decretar la mobilització de reservistes per a reforçar la guarnició de Melilla i garantir l’ocupació del Rif. Quan els soldats, repetisc, fills de la classe obrera, desfilaven per embarcar-se, les dones benestants intentaren donar-los escapularis i banderetes, cosa que indignà les mares i mullers dels soldats. Este va ser el motor de les protestes de Barcelona de 1909. Abans, però, havia hagut les protestes d’Alcoi, on es manifestaren més de 8.000 persones, la quarta part del total dels habitants.
La contestació era lògica. Ningú no entenia què és el que a Espanya se li havia perdut al nord del Marroc, però els fills dels treballadors continuaven dessagnant-se en aquelles terres. Inútil tot, com el Desastre d’Anual -més de 13.000 morts i desapareguts- que va marcar la fita simbòlica de l’absurd militar espanyol. Es tractava, convé recordar-ho, d’una causa per la que havia apostat personalment el rei Alfons XIII («Ole ahí tus cojones, Silvestre»), els militars i aquells capitalistes que tenien interessos en les mines. L’excusa, com sempre, l’honor de l’exèrcit. Els militars espanyols hagueren pogut traure conclusions de les pèrdues de Cuba i Filipines, analitzar què és el que havia fallat, però no ho feren, o si és que trobaren conclusions no les aplicaren. El ben cert és que buscaren la revenja en el Marroc i el que trobaren va ser la derrota i la humiliació extrema fins el desembarcament, conjunt amb França, d’Alhucemas.
L’honor militar sempre s’havia brandit com un llorer immarcescible de l’exèrcit, però era un guardó retràctil com ho demostraren els generals Sanjurjo, Mola, Franco i els guerrers que els seguiren. En juliol de 1936, Sanjurjo s’hi trobava a Lisboa exiliat per haver intentat un colp militar a Sevilla l’agost de 1932; capitanejà el nou colp i els rebels fallaren, però no del tot i s’esdevingué la guerra civil. En aquell conflicte, el general valencià -de la Font de la Figuera- Vicente Rojo organitzà l’Exèrcit Popular i confiava en la victòria perquè considerava que, com en la guerra del Francés el poble espanyol lluitava contra l’invasor, és a dir, contra l’amalgama de tropes mercenàries, africanes, italianes i alemanyes. Potser estava encertat en la seua anàlisi, no ho sé, però ignorava que en la història hi ha una llei inexorable: el número, el número i el número i, en este cas, els números els tenien, tots, els revoltats. Després, l’abisme entre l’exercit triomfador i bona part del poble semblava ja infranquejable.
Semblava, sí, però no ho era, d’insalvable l’abisme: amb la democràcia, la percepció de l’exèrcit ha canviat de manera aclaparadora. El pas del temps, les missions en l’exterior i, sobretot, les accions de la Unitat Militar d’Emergències, han mostrat com pot ser d’efectiu un cos militar que està dedicat, exclusivament, a l’ajut de la població civil. Les actuacions presents en la lluita contra la pandèmia així ho demostren. És a dir, en l’exèrcit actual les accions d’Espoz y Mina, Juan Martín el Empecinado, Porlier, Palafox, Ballesteros i, per suposat, Rafael del Riego, alçant-se contra el poder constituït, semblen impensables; la garantia del constitucionalisme i la defensa de les llibertats, però, són el llegat que cal preservar i no oblidar. Al cap i a la fi, malgrat la seua humiliant execució, Riego deixà el seu fusell.
