Aquest any 2020 està sent especialment dur. No només perquè vivim la pandèmia mundial de la covid-19, sinó perquè de la mà del feixisme, el masclisme s’està rearmant de manera preocupant en tot el món. Com ens va advertir Simone de Beauvoir, qualsevol crisi serveix per retallar els drets de les dones, i com a conseqüència les violències que patim augmenten de manera exponencial.

Viuríem un engany si pensàrem que la violència masclista és només que ens assassinen o que ens violen. Perquè això puga passar, és necessari un caldo de cultiu constant, normalitzat i sovint silenciós que fa bullir la desigualtat: econòmica (amb bretxes de salaris i pensions, amb pitjors condicions laborals), judicial (amb règims de visites de menors a pares condemnats per maltractament, amb la infundada credibilitat del SAP, amb revictimització als jutjats), cultural (amb la poca visibilitat de dones creadores, amb l’ocultació del nostre paper a la història), contra la nostra llibertat sexual (amb l’esclavitud més antiga de totes, la prostitució). La llista és massa llarga i són moltes les cares de la violència de gènere: un autèntic terrorisme masclista, una pandèmia contra la qual ens està costant trobar una vacuna definitiva.

Empitjorant les coses, sembla que s’està consolidant un discurs que nega que les violències masclistes existisquen, encara que la tossuda realitat ens ho mostre cada dia. Les dones hem donat la cara durant la pandèmia cuidant i curant, dins i fora de casa, i això no ha significat que recuperem els nostres drets sinó tot el contrari. Per al feixisme, però, les evidències no computen: la manipulació dels fets és el seu modus operandi i un dels seus enemics és el feminisme, perquè posa en perill els seus privilegis.

Per poder fer front a qui amenaça els nostres drets més fonamentals, només cap la lluita, la lluita feminista, que s’inicià fa tres segles, que va seguir malgrat la dictadura franquista, que s’ha reforçat des de les vagues feministes. Tota dona ha de ser conscient que els colps que rep no són només a ella, que el que li passa no és un cas aïllat o una circumstància individual, sinó un problema col·lectiu. Un problema que té la solució precisament en la col·lectivitat, en la força de les nostres xarxes.

Eixa lluita és el més gran tribut que podem fer a les germanes Mirabal