Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Cañizares.

Recentment, al número del 22 de novembre de 2020 del Periòdic setmanal de la Diòcesi de València “Paraula”, començava el seu article al respecte de la nova Llei d’Educació (LOMLOE) amb la disjuntiva: “¿Quién educa, los padres o el Estado?”.

Plantejar aquesta disjuntiva en aquests termes resulta o una fal·làcia o una mirada molt reduccionista de tot el que envolta el món de l’educació. Continua vosté amb les disjuntives amb una altra: “Por qué camino se opta, ¿por el de una enseñanza pública, del Estado, única, o mejor, estatal y estatalista, o por una enseñanza de iniciativa social, plural y libre, democrática y para construir democracia en un sistema social y asentado en las bases de la democracia, y en el respeto al conjunto de derechos humanos fundamentales y una nueva o renovada cultura con base antropológica firme y verdadera?”.

No voldria donar lliçons sobre preceptes a un príncep de l’església, però crec que hauria de replantejar-se la seua interpretació sobre el huité Manament, per què assimilar l’ensenyament públic a un ensenyament únic i estalinista o contraposar l’ensenyament públic a un ensenyament democràtic, de respecte als drets humans... no és una llicència literària és altra cosa ben diferent. ¿O és que, per exemple, a Finlàndia on, segons les dades del seu Ministeri d’Educació del 2018, el 97% de la població escolar estudia l’educació obligatòria al sistema públic (de l’Estat que diria vosté), no és una societat plural, lliure i democràtica?

No es pot plantejar una disjuntiva així. Eduquen les famílies (millor que dir els pares), eduquen els mitjans de comunicació, educa la societat... i sí, també, educa l’Estat. Però no identifique l’Estat amb el Consell de Ministres, o amb el Congrés, o amb els partits polítics... L’Estat també educa, perquè els i les mestres també són Estat, com jutges, metges, sanitaris... Mire, els professionals de l’educació, no són els pares...i les mares (recorde per a posteriors escrits tenir-les també en compte)... són els docents, que tenen una formació disciplinar i didàctica al respecte i que s’han preparat de manera professional per a portar endavant aquesta tasca. Com dic en les formacions que habitualment realitze per les escoles, ser pare o mare no et fa competent en educació, de la mateixa manera que estar malalt tampoc t’ho fa en medicina. I estic segur que els i les mestres de l’escola pública i concertada no promouen una escola única i neutra com vosté insinua (encara que sols respecte als de la pública), sinó diversa i compromesa, perquè així és la nostra realitat social.

Resulta paradoxal que parle que aquesta llei “discrimina a los más pobres y vulnerables, como son los discapacitados” (millor si diu persones amb diversitat funcional), quan és l’escola pública qui té el paper més rellevant en la seua atenció, com així ho demostren els distints informes del Ministeri d’Educació. O que parle de què el projecte és sobretot “ideología pura y llana”, i després diga que “disgrega, divide o rompe a la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza”... Açò no és ideologia? O sols vostè té la capacitat de decidir el que és i no és un posicionament ideològic?

Clar que hi ha una ideologia al darrere de la llei... hi ha una ideologia al darrere de tot el que fem com a persones... o és que les escoles concertades religioses no tenen una ideologia? O és que no hi a una ideologia concreta en el procés de tria del professorat de l’escola concertada religiosa? Mire vostè, amb tot el respecte, estic convençut que a l’escola concertada hi ha grans professionals, però contestant a la seua primera pregunta, són els i les professionals de l’educació (docents), els qui han de tenir la llibertat professional per a portar endavant la tasca educativa i és l’Estat qui ha de garantir les condicions per a portar-ho endavant.

La família educa? I tant! El nucli familiar (per cert cal tenir en compte totes les tipologies de família) és clau i primordial en educació ja que és on el xiquet i la xiqueta rep i incorpora eixe ventall de valors personals. El paper de l’escola és també garantir la igualtat d’oportunitats, oferir una sèrie d’experiències que no sempre són possibles dins de l’entorn familiar i formar una ciutadania crítica i responsable que puga decidir el seu futur amb llibertat.

Plantejar la discussió en educació en termes de tria entre Estat o famílies és, sent molt educat, una simplificació pròpia de persones alienes a l’àmbit educatiu. Cal parlar d’Estat i famílies, de mestres i administració, d’escola i societat, de realitat i currículum, de recursos i atenció a la diversitat, d’avaluació i formació, de llibertat i coeducació, d’educació i política, de famílies i inclusió... Sempre “i” perquè aquesta conjunció s’utilitza habitualment amb un valor de suma o d’addicció, és a dir, per afegir nous elements, mentre que la “o” expressa diferència o alternativa.

Com a pare, formador de mestres i investigador en didàctica li assegure que l’educació necessita sempre sumar.

Quede vostè amb Déu!