El 27-N se celebra el Dia Internacional Contra el Consumisme o Divendres Verd, en contraposició al “Black Friday”, promocionat per la indústria i el comerç d’EEUU i que s’ha acabat imposant a l’Estat espanyol i al món de manera fulminant. El consumisme s’ha convertit en una de les addiccions més difícils de curar, en una religió destructiva, en una pràctica compulsiva, que es cronifica en aquestos dies nadalencs. Els efectes de tot plegat són difícils de digerir per un medi ambient excessivament castigat. Per sort, la consciència ambiental a les nostres contrades és molt alta, similar a la de Noruega o Suècia, fins al punt que el 81% de la ciutadania pensa que Espanya no fa el que cal per mitigar el canvi climàtic. A veure si això té un reflex personal i col·lectiu en el proper Nadal.

Tothom ho sap i gairebé ningú no ho dubta: el perill climàtic s’ha convertit en una realitat mesurable i incontrovertible menys per a un grapat de trossos de quòniam caps de suro negacionistes, recalcitrants i esbojarrats. I com que les mesures que s’haurien d’aplicar per a fer recular-ne els efectes no s’activen de forma imminent, converteixen els organismes internacionals i els polítics en general en uns irresponsables de l’alçada d’un campanar i, en certa manera, en còmplices per manifesta inactivitat.

També és de domini públic que el canvi climàtic és el resultat d’un sistema econòmic basat en un consumisme compulsiu que hauria de produir insomni en totes les administracions públiques i privades perquè la cosa va de veres. Una pandèmia capitalista que pretén tirar-se el mort de damunt apel·lant al repartiment de les responsabilitats dels seus abusos, quan resulta que el 79% dels gasos d’efecte hivernacle provenen del sistema tecnològic i industrial i no de la producció directa de la ciutadania.

Des del naixement dels moviments ambientalistes s’ha intentat que la gent a nivell individual assumira el paper salvador del planeta, quan la seua part en la catàstrofe no passa de ser la de mera marioneta. L’estratègia del sistema és provocar una mena d’autoinculpació que aboca a moltes persones a l’ecoansietat en vore que, per molt que es facen accions aïllades, resulta molt difícil canviar el rumb del cataclisme ambiental que ens aclapara. I això crea una impotència i una angoixa vital en vore que els governs, del color que siguen, no estan a l’altura de les circumstàncies i que es pot arribar massa tard per a redreçar la salut del planeta que en permeta de manera inqüestionable l’habitabilitat humana.

Un dels paradigmes de l’ecoansietat quotidiana podria representar-lo tot allò que gira al voltant dels plàstics. Tothom sap que n’hi ha una sobreutilització domèstica i que hi hem de fer alguna cosa de manera urgent. Que els efectes sobre els ecosistemes són letals: produir, refinar i incinerar els 500 milions de tones anuals usats al planeta emeten gasos d'efecte hivernacle equivalents a 189 plantes elèctriques de carbó; que moren per indigestió tòxica més d’un milió d’aus i 100.000 mamífers cada any; que en un parell de dècades els oceans podrien tenir més plàstics que peixos...

D’acord, però si vas a un supermercat o a un centre comercial pots veure que amb aquestos mars de plàstics resulta molt difícil afrontar el repte de minimitzar-ne l’ús en el consum diari, perquè el sistema dirigeix la ciutadania als corredors plastificats d’aqueixes actuals catedrals del consumisme. Un despropòsit nefast quan descobrim que el suposat reciclatge del plàstic és una fal·làcia, com assenyala Greenpeace, que n’ha denunciat recentment l’existència de 30.000 Tm en un abocador il·legal a Utiel i que el 44% dels plàstics espanyols acaben il·legalment amuntegats, soterrats, incinerats o exportats a països empobrits, amb la complicitat d’Ecoembes, que no controla les empreses adjudicatàries.

Com apunta l’OMS, l’ecoansietat pot convertir-se, en els propers anys, en un veritable problema psicològic perquè tindrà un efecte influent sobre els comportaments i els trastorns mentals davant un panorama apocalíptic. Pot causar ansietat, estrès o depressió i presentar símptomes com insomni, pèrdua de gana o atacs de pànic. I també sensació d’impotència. Per això, és primordial passar de l’ecoansietat a la protesta activa, organitzada i col·lectiva i a la denúncia permanent. I cal celebrar el camí mamprès per Greenpeace, Ecologistes en Acció i Oxfam Intermón que han anunciat recentment l'inici d'un litigi contra l’actual Govern d'Espanya per inacció davant el canvi climàtic, ja que els compromisos internacionals adquirits resulten insuficients. Aquestes accions estan començant a reeixir a països com Holanda, on el Tribunal Suprem n’ha condemnat el govern per negligència. Una bona manera de forçar la classe política a reaccionar perquè el compte enrere està en marxa i ja veurem si encara hi som a temps.