D’ençà que hi vaig ser, a Madrid, durant l’any i escaig d’estudis i treball, modular el meu accent valencià, a voltes inclús exagerat, fins perdre’l fil per randa, va ser una de les dèries que els gestors del màster de ràdio i televisió tenien en les classes de locució. Sembla que conservar els orígens verbals no estava ben vist a la capital i, per això, calia fer-hi tots els esforços perquè els oients o televidents no en pogueren discernir la seua procedència geogràfica. Tot i que al màster hi havia gent vinguda de cap a cap des de totes les contrades de l’Estat, el meu accent característic semblava el que més em delatava el caràcter valencianoparlant des de menut. Cadascuna de les classes era una ocasió adient perquè, a poc a poc, el meu accent s’esmorteira fins restar immers en el paisatge central predominant en aquell moment.

Els textos que s’hi preparaven en cada classe estaven enllestits perquè a finals del curs acadèmic no hi hagués cap rastre ni signe que permetera identificar el meu lloc d’origen. Eixe fet em deixava bocabadat perquè mentre pertot arreu s’estenia la idea que calia preservar la coneguda diversitat plural des dels vessants lingüístics i culturals –recollits així a la constitució vigent- la realitat n’era ben diferent. Una cosa era la teoria i un altra era la pràctica i, pel mig, una futilesa inexplicable. Si l’enriquiment cultural era una de les proves fefaents d’un estat plurinacional, emparat així pels textos constitucionals, no era factible, d’altre costat, que la capital de l’Estat predicara altres polítiques. Nogensmenys, la seua pretensió era acabar amb eixa riquesa i pluralitat.

La fi del curs arribava i, a mesura que s’hi aproximava, des de la direcció del màster em felicitaven perquè, comptat i debatut, semblava que les classes havien donat el resultat esperat i, fins i tot, havien aconseguit eliminar el meu accent marcadament valencià i, per tant, ja hi podria tindre un futur daurat als mitjans de comunicació de la cort sense que ningú no s’adonara dels meus arrels. Fins i tot, pronunciar correctament noms, cognoms o ciutats en la llengua originària no estava ben fins. Ans al contrari, es potenciava una pronúncia el més adient a la llengua castellana. L’homogeneïtzació s’havia complert. La uniformitat havia aparegut per acabar amb tota mena d’empremta pròpia d’un règim plural i obert a qualsevol diferència. De la capital se’n parla del seu caràcter obert i integrador, de la seua pàtina cosmopolita i dels seus trets per acollir els forasters però sempre que no te n’isques dels paràmetres establerts al seu gust. Llibertat fins un cert punt.

La polseguera que s’ha alçat ara arran de la reforma de la llei educativa del govern que s’ha atiat des de certs segments socials –arrecerats al paraigua d’alguns partits polítics- no és sinó una resposta a un sentiment que sempre hi ha hagut en una part important de la societat espanyola i que, passat els anys, no sols no s’ha esvaït sinó que, a més, s’ha potenciat, malauradament. El pitjor de tot és que, a més a més, molts dels que la critiquen, de ben segur, ni se l’han llegida. En una societat de la informació tan mediatitzada en la qual vivim, actualment, sovintegen les opinions buides i exemptes de qualsevol fonament per part de persones que desconeixen, absolutament, la realitat que es viu en molts pobles i ciutats on conviuen, sense problemes, dos idiomes.

Si més no, recorde que a les classes del màster hi ha via una companya, Letizia, l’actual reina, a qui li feia gràcia quan m’escoltava parlar en valencià quan enraonava amb altres companys amb qui compartia no sols classes sinó també el mateix domini lingüístic. No sé si ara, amb un paper diferent i amb unes responsabilitats més altes, pensarà el mateix sobre eixa riquesa cultural que hi ha a tot l’Estat. Qüestió de moments i d’oportunitats.