Una lectora em pregunta per què idolatrem tant a un futbolista, al·ludint a la mort de Maradona. La resposta fàcil és que exaltar persones carismàtiques és un signe del nostre temps. Esportistes, actors, cantants, polítics... són objecte de veneració si els toca la vareta màgica de l’èxit. El futbol és una religió de masses, «l’única religió que no té ateus» (Eduardo Galeano); disposa d’una feligresia entusiasta i transversal que va a l’estadi —esdevingut temple i fins i tot catedral (San Mamés)— amb la mateixa il·lusió que alguns peregrinen a Lourdes. Religió que té ídols o déus a qui adorar, que té àngels i dimonis segons siguen els ‘nostres’ o ‘ells’ i que té predicadors als mitjans de comunicació. Cada partit és una comunió col·lectiva que ofrena càntics i consignes després d’un gol a favor o en contra, d’un penal inexistent o d’una falta interpretable. I un detall no menor: hi ha aficionats més preocupats per la clàusula de rescissió del seu ídol que per la pròpia situació laboral.
La globalització invita a compartir els mateixos ídols que gaudim ensorrant-los tant com gaudim erigint-los, i a destacar les seues virtuts ignorant les seus vileses. Ha passat amb Maradona. I passa també amb l’equip preferit. Un pot canviar de parella, pot canviar d’idees, pot canviar de sexe, però no canvia mai d’equip de futbol. L’espectacle futbolístic, com a ritual pagà de la societat actual, desperta passions tan intenses que fins Joan Pau II va publicar la carta apostòlica ‘Dies Domini’ censurant la moda del cap de setmana sense missa, però mostrant comprensió amb aquells que practiquen «activitats esportives que coincideixen en dies festius». Sabia que, així com hi ha més catòlics que creients, així mateix hi ha més aficionats al futbol que devots d’anar a missa. Per això els estadis estan plens i les esglésies estan buides. I com el futbol s’ha convertit en una religió universal, el nou manament laic «santificaràs el futbol» ha substituït el clàssic «santificaràs les festes».
