Tal dia com avui de fa vuitanta anys a Xàtiva naixia un nen que amb el pas del temps esdevindria una de les més importants icones del País Valencià. Al carrer Blanc número 9 venia al món Raimon Pelegero Sanchis al si d'una família anarcosindicalista i republicana. Amb el temps, aquell nen, Raimon, que avui fa vuitanta anys, ha fet, eixint des de la seua Xàtiva natal, 67 gires per 20 països del món, ha rebut 25 premis i distincions i ha publicat 65 discos i sis llibres. I tot, sempre, en el seu català de la Costera. Mai va caure en la temptació de cantar en castellà malgrat les ofertes que sempre intentaven temptar-lo. Avui Raimon es converteix en octogenari, i jo, des d'aquesta columna del diari el felicite, i també li vull agrair que mercés a les seues cançons jo, i molts valencians més, ens vam interessar per estudiar la història del nostre País Valencià que ens havia estat negada pels triomfadors d'una guerra que va marcar tres generacions: la dels avis, la dels pares i la nostra.
Raimon havia estudiat música mentre tocava l'òboè i el flautí a la Banda Nova de Xàtiva, va marxar a València per estudiar Història a la Universitat, aleshores amb seu al carrer de la Nau. Diuen que el seu nom artístic va ser idea d'Eliseu Climent en una d'aquelles trobades literari-musicals que havien a Casa Pedro, una taverna prop de la Universitat on entre els assistents estaven, entre altres, Vicent Ventura i Joan Fuster. Allà sembla que va cantar “Al vent” per primera vegada, i es pot dir que d'aquell taverna va eixir el Raimon que poc després ja estaria actuant al Palau de la Música de Barcelona i enregistrant aquell “Al vent” creat des del seient del darrera d'una Vespa viatjant de Xàtiva a València.
Els temps eren durs, la dictadura franquista encara ens obligava a viure una època dura. I el cantant anava creant cançons, en lluita contra la censura, que eren crits de protesta i que ens empentaven a la lluita. “Diguem no” era, a cada recital, corejada pel públic, era el nostre crit de revolta contra tot el que, joves com erem, no ens agradava del món que ens rodejava. D'aquells dies també les cançons “A un amic d'Euskadi” i “Tots els colors del verd” ens feien solidaris amb el poble basc.
Però el cantant a més a més d'aquestes cançons cíviques ens hi ha deixat també unes quantes cançons d'amor. La primera fou “Treballaré el teu cos”, de l'any 65. Feia poc temps que havia conegut a Annalisa Corti, la seua companya inseparable des d'aquells primers dies. Després arribarien altres temes, des de “Com un Puny” on enyora la seua parella que es a Itàlia fins la darrera “Napolitana per a tu”, escrita en “xativì” per a l'amor de la seua vida.
Soc d'una generació a la que ens van negar el coneiximent dels nostres clàssics, vam tindre que conèxer la història del nostre País fora de les escoles, el mateix que la llengua, jo vaig aprendre a escriure en la llengua que ara escric en uns cursets per correspondència del Rat Penat, que aleshores no negava la unitat de la llengua, i amb un llibre de Carles Salvador que havia estat el meu professor de primaria a Benimaclet. I un bon dia arribà Raimon i amb la cançó “Al vent” ens va obrir els ulls fent que buscarem els poemes d'Ausiàs March i la resta d'escriptors del nostre Segle d'Or literari. Això i moltes coses més també t'ho hem d'agrair Raimon.
Ara ja, des d'aquell 28 de Maig de fa tres anys ja no cantes, tens aparcada la guitarra i penjades a l'armari les camises vermelles. Però per nosaltres sempre seràs ahí. Raimon, per molts anys .
