El debat mediàtic sobre l’harmonització fiscal no pot desviar l’atenció sobre allò més important per als valencians, el sistema de finançament autonòmic. La revisió, reforma o adaptació del sistema de finançament autonòmic és una obligació incomplida per l’Administració central des de l’any 2014. L’harmonització fiscal pot complementar el debat sobre la igualtat d’oportunitats entre les comunitats autònomes. Però la gravetat del deute acumulat de més de 25.000 milions d’euros, conseqüència de l’infrafinançament patit pels valencians, no pot eclipsar-se amb discussions sobre cooperació o competència fiscal.

Posar damunt la taula només un dels aspectes més delicats de la necessària revisió del sistema de finançament autonòmic, com és la reforma dels tributs cedits (Impost sobre el patrimoni i sobre successions i donacions, bàsicament) pot amagar el problema global de fons. Centrar ara el debat sols sobre el 16 % dels recursos tributaris liquidats mitjançant el sistema de finançament autonòmic resulta molt parcial i insuficient. Les valencianes i valencians necessitem una solució per al 100 %, i mentre no estiga, la dotació als Pressupostos Generals de l’Estat del Fons d’Anivellament reivindicat per la Comissió Mixta Corts-Consell, hauria de ser la solució provisional per a garantir-nos la mitjana dels recursos de les comunitats autònomes.

El Govern d’Espanya ha de complir el seu compromís i presentar a la major brevetat una proposta per a que les comunitats autònomes disposen dels recursos tributaris en la mateixa proporció que les competències que li son pròpies. En base a l’actual sistema de finançament, l’Administració central reté més recursos tributaris que competències gestiona, i a més a més des de l’any 2010 ixa proporció ha augmentat. S’observa una tendència continuada cap la recentralització de recursos tributaris. Valga com exemple les pujades d’IVA i impostos especials realitzades entre els anys 2010 i 2012, que no han estat compartits amb les comunitats autònomes en els mateixos percentatges que diu la llei que regula el sistema de finançament actual, la qual cosa ha suposat uns 60.000 milions d’euros acumulats entre els anys 2010 i 2017.

Continuem exigint la igualtat d’oportunitats per a totes les comunitats autònomes, ja que la desigualtat territorial que manté l’actual sistema de finançament autonòmic la limita extraordinàriament. El risc que el País Valencià, infrafinançat i amb una renda per càpita inferior a la mitjana, no puga afrontar la necessària reconstrucció econòmica i social posterior a la pandèmia és molt elevat, per la qual cosa no valen excuses ni demores. Patir un infrafinançament anual de més de 1.300 milions d’euros, és el mateix que intentar conduir un vehicle amb el fre de ma posat.

I com no, també caldrà revisar la governança fiscal, junt a la reforma del sistema de finançament autonòmic. Tant pel que fa a augmentar l’autonomia tributaria de les comunitats autònomes com per a dissenyar instruments de cooperació fiscal, incloent, quan procedisca, l’harmonització de determinades figures tributaries. Amb l’actual sistema de finançament autonòmic, les comunitats autònomes tenen certa capacitat normativa sobre el 48 % dels recursos tributaris que el conformen, i mantenen capacitat de gestió sols sobre el 13 %. Per a millorar la dació de comptes amb els ciutadans-contribuents, cal millorar estos percentatges, ja que les comunitats autònomes son les responsables de la majoria dels serveis públics de l’estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials).

Tant important com el sistema de finançament autonòmic és el model territorial de l’Estat. La configuració d’un Estat radial des de Madrid pot neutralitzar els efectes d’un bon sistema de finançament autonòmic, ja que té importants conseqüències fiscals.

El caràcter radial de les infraestructures de carreteres i ferrocarril, la concentració de grans empreses y dels poders públics i institucions del sector públic estatal (òrgans constitucionals, Administració de l’Estat, forces armades, forces i cossos de seguretat de l’Estat, administració de justícia, empreses i fundacions estatals, consorcis adscrits a l’AGE i mútues col·laboradores de la Seguretat Social) reforcen les avantatges de Madrid (IVIE, ‘Madrid: capitalidad, economia del conocimiento y competència fiscal’).

El manteniment dels majors centres de decisió respecte de la contractació i regulació pública atrau els centres de decisió privats, amb la qual cosa la majoria d’adjudicacions beneficien a empreses ubicades a Madrid. El procés es retroalimenta.

El pes dels treballadors públics a la capital dobla el pes de la població de Madrid en Espanya. Més famílies amb majors ingressos i major capacitat de consum.

En altres països no es concentren en un únic lloc tots els poders de l’Estat i totes les agències publiques (Institut de Salut Carlos III, Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, Oficina de Patents i Marques, Consell de Seguretat Nuclear, Comissió Nacional de Mercats i la Competència, Comissió Nacional del Mercat de Valors, etc.).

Anem per feina, set anys de pròrroga d’un sistema de finançament autonòmic és una irresponsabilitat, per la qual cosa cal afrontar immediatament la seua revisió, reforma o adaptació, incloent-hi també la governança fiscal dels tributs. Ara bé, després de quaranta anys d’Estat autonòmic, també és necessari i urgent revisar el model territorial de l’Estat.

Este és el debat que més ens interessa als valencians.