Pensaran que soc una ànima càndida, però la veritat és que últimament els Borbons no em deixen de sorprendre amb notícies que em commouen pel seu alt contingut de brutícia, brutícia d’aquella que generen els càrrecs que gaudeixen de privilegis que mai no estaran a l’abast de la resta dels mortals. El periodista David López Canales, en una informació a ‘eldiario.es’, ens ha descobert, presumiblement, que sa majestat Joan Carles I era un bon amic del president de Kazakhstan, Nursultan Nazarbàiev, un autòcrata que ha governat aquell país asiàtic al llarg de trenta anys i que fins i tot va ser invitat amb tots els honors a la boda del fill, Felip VI.

La qüestió és que, segons alguns testimonis, antics col·laboradors i alts càrrecs del dictador asiàtic, ara defenestrats pel règim, Joan Carles, a més d’assistir a pantagruèlics encontres gastronòmics i festes amb dones de companyia, practicava la cacera de cabres salvatges a les muntanyes kazakhstanes i després Nursultant li arreglava unes quantes maletes plenes de dòlars que carregava a l’avió reial amb les banyes de les peces cobrades. És un monarca pobre, diuen que escoltaven de la mateixa veu del president.

Ingenu de mi, pensava que els caps d’Estat de les democràcies occidentals, més enllà de les seues aficions cinegètiques o gastronòmiques, que tant se val, haurien de conservar una certa dosi de valors ètics i morals, per dir-ho així, i representar al país amb una certa dignitat. Però no, malauradament. Els amics són els amics. Si necessites diners perquè eres pobre, ací els tens. Si t’agrada caçar cabres, cap problema, vine a gaudir de l’art cinegètic a les muntanyes de Kazakhstan. Poc importa la procedència dels dòlars, si vénen de la corrupció, o la repressió, o vés a saber per raó de quins privilegis o quines maniobres il·lícites o, presumptament, indecents. És el joc de relacions i interessos entre els poders mundials, el quid pro quo a través del qual s’estableixen acords per la simpatia i «l’amistat personal» dels grans responsables dels Estats.

I no dic jo que entre les funcions del rei emèrit hauríem de valorar la de les relacions internacionals de caràcter privat amb els grans líders mundials. I ja sabem que aquestes relacions estan cobertes per una subtil cortina de fum, protegides de lectures políticament correctes, perquè pertanyen a l’àmbit privat i d’això ningú no es fa càrrec ni dona la cara, és un terreny amagat a l’opinió pública. És el preu que cal pagar per a introduir empreses espanyoles, afavorir els intercanvis comercials, o defendre els interessos de l’Estat en determinats països d’arreu del món. O això diuen. Segons la informació, les relacions comercials amb aquell país són bones i hi ha un bon grapat d’empreses espanyoles establides allí, segurament gràcies a la intervenció del rei emèrit. L’amistat és l’amistat.

Aquestes coses són prou indecents. Clar que sí. Sobretot perquè barregen impúdicament interessos públics i privats i s’utilitzen en benefici propi les prerrogatives com a caps d’estat. Però més enllà de la hipocresia dels polítics, que de cara al públic diuen una cosa i en privat en diuen una altra, és una qüestió davant la qual tothom ha mirat cap a un altre costat o no ha volgut saber-ne res o, senzillament, la inviolabilitat de l’emèrit mai no ha permés fer-ho públic. Tot això és cert, és una gran evidència. Però, la veritat, ara que notables historiadors i professors universitaris airegen en conspícues revistes la participació de l’avantpassada del rei, Maria Cristina de Borbó, en el negoci del tràfic d’esclaus d’Àfrica a Cuba, a través del segon marit Fernando Muñoz, ja no sé quines coses pensar.

Diran que soc un poc innocent, ausades, però no deixa d’astorar-me llegir que Alfons XII, el besavi de l’emèrit, va ennoblir a respectables negrers, vull dir, traficants d’esclaus, amb respectables noms i cognoms, entre ells banquers, nobles i polítics, per l’ajuda econòmica i política que li prestaren per a restaurar la monarquia. Commogut i una mica marejat, entre una cosa i l’altra, entre les maletes plenes de diners d’un mandatari autòcrata i l’enriquiment a través del comerç de carn humana, ja no sé què pensar dels Borbons. Tanta brutícia em té l’ànima paralitzada.