La Constitució espanyola pateix la síndrome de Dorian Gray: ha envellit a grans camallades i el seu rostre verge i polit ha esdevingut arrugat i malcarat. Qual retrat de Dorian Gray, acull els pecats i misèries que li han transferit al llarg dels anys les institucions de l’Estat: des de la Corona a l’Executiu, des del Poder Legislatiu al Poder Judicial... Cada arbitrarietat, cada frau de llei, cada vilesa emparada en la immunitat parlamentària o en la inviolabilitat del rei s’ha traslladat al llenç constitucional, atapeït de tanta laxitud democràtica que no admet operacions d’estètica.

L’Espanya de 2020 no és la de 1978. D’aquells que votaren la Constitució, un terç són majors de 60 anys i els dos terços restants han faltat. Només això ja justifica la seua reforma per fer un text més d’acord amb l’època que vivim i que les noves generacions se’n senten partícips i renoven l’adhesió. Ja sé que no és fàcil assolir un gran acord si la reforma afecta a la qüestió territorial i al model d’Estat; però la Constitució és un instrument de convivència, i són les exigències d’aquesta convivència les que han de condicionar l’acord i no a l’inrevés. Les dificultats se superen si hi ha voluntat de superar-les.

Tant si es vol reconèixer com si no, l’estructura de l’Estat és una qüestió irresolta. Ho demostra el contenciós amb Catalunya, que s’ha d’afrontar amb coratge, rigor i generositat; i també l’encaix d’Euskadi en Espanya, actualment en ‘stand by’. Condicionar el diàleg a la renúncia al dret d’autodeterminació desmenteix allò que sempre s’havia dit: que en democràcia tot és defensable. Negar aquest dret per decimonònic, quan no hi ha res més decimonònic que l’Estat jacobí, és un error. Com ho és també contestar els nacionalismes perifèrics amb més nacionalisme espanyol. A diferència de Dorian Gray, que traspassava les debilitats al seu retrat, nosaltres no tenim on derivar els dèficits constitucionals. I l’immobilisme que només brinda resignació no pot ser mai l’alternativa.